En època de crisi[1] repensar els paradigmes que sustenten la raó de ser dels projectes culturals és especialment crucial. Col·lectivament no tenim dret a malgastar els escassos recursos materials i simbòlics existents; però des d’un punt de vista personal i professional cadascú ha de ser conscient i prendre decisions sobre els projectes on vol destinar les pròpies il·lusions, energies i capacitats. En circumstàncies normals, la nostra tasca com a professionals consisteix en intentar fer viable, en la seva triple dimensió social, cultural i econòmica, aquells projectes que ens han encarregat o que nosaltres mateixos hem endegat. Noble intensió que forma part de l’ADN dels gestors culturals més exigents i compromesos.
Tanmateix, i per més legítims que siguin tots i cada un d’aquest projectes, potser ha faltat una reflexió col·lectiva sobre l’ordre de prioritats de tot allò que durant els darrers trenta anys hem posat en marxa. Durant tot aquest període, els recursos globals amb els que s’ha comptat no han parat de créixer i el paisatge cultural resultant s’ha eixamplat considerablement des de tots els punts de vista: geogràfic, social, artístic, tecnològic o patrimonial. L’abundància de recursos sense precedents històrics i l’enorme –malgrat que a vegades atomitzada– pluralitat d’iniciatives no ha permès, tanmateix, qüestionar el veritable cost-benefici global i l’impacte de cada projecte al conjunt. La situació actual d’enormes dificultats, de retallades lineals sense quasi priorització dels pressupostos públics i d’aniquilació d’iniciatives encomiables obliga a repensar els paradigmes sobre els que realimentar l’acció cultural.
Durant totes aquestes setmanes des de que va començar el fenomen dels indignats he estat pensant quina havia de ser la resposta que ens exigien no només els que estaven acampats a les places sinó aquella gran quantitat de persones que comparteixen la ràbia social acumulada.[2] Els gestors culturals, així com els formadors i investigadors d’aquest camp, no podem observar des de la barrera, sinó que ens toca implicar-nos des de les diverses plataformes que la societat ens brinda. Cadascú des de la seva organització, petit o gran projecte, situació més o menys estable o precària professionalment, ha de qüestionar el sentit del que està fent i exigir la màxima rendibilitat al recursos col·lectius –públics o privats– de que disposa. Ens toca relegitimar-nos davant la societat, ja que de poc serveix protestar per les retallades si al mateix temps no ens exigim a nosaltres mateixos.
Amb aquest objectiu al cap, des del Programa de Gestió Cultural de la Universitat de Barcelona us proposem reflexionar col·lectivament i en profunditat sobre els paradigmes que ens han de permetre realimentar l’acció cultural del futur, la nostra resposta a la crisi de prioritats que ens envolta. Pels propers 15 i 16 de setembre propers estem organitzant unes jornades titulades “Paradigmes de futur per realimentar l’acció cultural”. Aquestes se centraran en cinc grans qüestions clau pel futur de la gestió cultural liderades per un pensador a qui hem encarregat un document inicial de diagnòstic que serà contrastat des de la praxis quotidiana per diversos gestors culturals de base. Els temes proposats són:
- el retorn al valor intrínsec de la cultura (reflexió inicial per Xavier Fina)
- el paper de la memòria i les identitats híbrides en les societats globalitzades postmodernes (reflexió inicial per Xavier Roigé)
- el repte de la revolució digital en la producció, l’intercanvi i el consum cultural (reflexió inicial per Dolors Reig)
- el paper de l’experiència creativa i les expressions artístiques (reflexió inicial per Carles Guerra)
- i, com a colofó de tots ells, el valor social de la cultura (reflexió inicial per Joan Subirats).
Cada una d’aquestes sessions, que s’hauran preparat prèviament de forma conjunta per part dels diversos ponents, s’obriran al debat dels assistents a les Jornades. Aquestes es clouran amb una sessió de síntesi a càrrec d’Àngel Mestres.
Tothom amb ganes de reflexionar i discutir està convocat. Durant les properes setmanes trobareu més informació a www.ub.edu/cultural
Us esperem!!
Lluís Bonet
@lbonetUB
Lluís Bonet
@lbonetUB
[2] Recomano l’anàlisi d’en Manuel Castells a la Vanguardia sobre la dimensió social del fenomen dels indignats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada