Entrevista a Lluc Mayol

  
Entrevista a Lluc Mayol, 

actual responsable de coordinació de projectes 

del Centre d’Art Torre Muntadas

Per Jordi Alomar

 

Vaig escollir entrevistar a Lluc Mayol perquè al meu parer presenta un punt d’equilibri entre gestor i comissari, molt compromès amb la potencialitat dels continguts amb què treballa i amb la viabilitat de propostes emergents i inclassificables segons els cànons tradicionals. Igualment, volia conèixer algú d’un àmbit distint al meu (la música) per veure si hi ha una correspondència transversal de tòpics, així com per dimensionar les possibilitats de l’acció des d’un posicionament aliè als grans equipaments culturals que, en el cas de Barcelona, eclipsen sovint les dinàmiques de propostes perifèriques. Ens vam citar un matí a un bar de l’Eixample, prop de la Pedrera, on vam estar parlant durant poc més d’una hora.

Jordi: En aquesta entrevista he de tractar el teu perfil de gestor cultural.

Lluc: En primer lloc voldria dir que no em considero un gestor a l'ús, i no només per una actitud d’antietiqueta. Tot i que pot ser que per la feina que faig ara a Torre Muntadas sí que estigui més vinculat a la gestió, en totes les feines que faig intento posar en crisi la pròpia etiqueta professional i treballar al màxim des de diferents punts de vista. Em considero gestor, però també comissari, dissenyador, educador: posant en cada un una mica de tot el que faig. M’hi he anat trobant, vaja.

J: Què havies fet abans?

Ll: Havia estudiat Belles Arts. Després vaig treballar durant molts d'anys de dissenyador gràfic fins que me'n vaig cansar, arribant a un punt en el que tenia ganes de treballar en cultura des d'un punt de vista que estigués en contacte amb el carrer, amb el que està passant en les capes més subterrànies, i així vaig començar, el 2003, amb el projecte Saladestar, de forma molt precària, molt ingènua i amb la gent que tenia al voltant en aquell moment.

J: I abans de Saladestar, havies fet altres projectes d'aquesta tipologia?

Ll: Havia fet coses, però no eren un treball en cultura des de la perspectiva en què hi treballo ara. Havia estat molt implicat a nivell polític perquè el treball que faig té una component política molt important. Em vaig involucrar en qüestions que considero que són culturals però que no sempre formen part de l'àmbit del que estrictament es considera cultura. Per exemple amb SOS Racisme fent projectes d'acció i educació. Després vaig estar  durant un temps a una entitat d'il·lustradors i dissenyadors que treballava en el món de les ONG, abans de desencantar-me d'aquest món. Aquestes pot ser foren les meves primeres passes com a activista. A banda d’això, alguns projectes com a comissari independent o encàrrecs puntuals.

J: Hi ha una continuïtat de plantejaments amb aquestes feines?

Ll: Considero que no hi ha unes fronteres molt clares en el que un fa: és veritat que tenc una trajectòria molt eclèctica -pot ser perquè soc fill dels anys vuitanta- però penso que, en tot el que faig, sempre recupero coses d’altres tasques o projectes en què he estat. Trobo que no hi ha molta distància entre la feina que faig ara a Torre Muntadas, des d'un àmbit lligat a un ajuntament, a la feina que feia a l'àrea pedagògica de SOS Racisme l'any 1989, per exemple. Hi ha moltes coses que es connecten, i trobar aquestes connexions per a mi és molt important. De fet les coses es connecten per si soles: les mateixes persones que trobava aleshores les trobo ara de nou en l'àmbit de la cultura, i penso que la societat és així, estem tots connectats.

Separar, aixecar murs o fronteres entre disciplines, micropolítiques: tot això és una necessitat de control o d'intent d'ordenació des del poder -que és normal, que no ho dic com a negatiu, que ens hem d'organitzar d'alguna manera!-, però que no hem d’oblidar que són necessitats construïdes, fictícies, conjucturals: podrien ser aquestes o perfectament unes altres.

J: I el teu paper dins d'aquestes estructures conjucturals, ja bé com a gestor o com a comissari, què seria, posar-les en dubte? Transformar-les? Plantejar-ne alternatives?

Ll: No sempre és el centre necessàriament, però sí que sol haver-hi un interès per estar-me qüestionant sobre el meu propi paper en qualsevol dels projectes en què estic. Sí que intento que la problematització sobre quin paper juga cada un en el projecte vingui des dels propis continguts, si no fóra així es desactivaria l'actitud crítica dintre dels projectes. I això és així tant per la gent que fa els projectes com pels que els utilitzen o hi participen, digues-li públic, intermediaris, agents, el que sigui.

La qüestió de partida és, sens dubte, qui soc jo aquí, què hi faig i quina relació tinc amb la gent del meu voltant, perquè normalment hi ha unes bases -tu ets el comissari, tu ets l'artista, tu ets el dissenyador, tu el vigilant de sala, vosaltres el públic... que venen predefinides.

En el moment en què posem en dubte aquestes posicions s'enriqueix qualsevol de les accions i qualsevol dels plantejaments estètics, teòrics o polítics que es posen en marxa en tot  projecte. És un risc, sovint això pot dur-te a desastres absoluts: aquest relativisme que a vegades fa posar en maxa un procés tan crític pot portar a situacions de desorientació total , i aquí hi ha la frontera on el nostre paper és clau (com a gestors, comissaris, el que vulguis dir-li): com no arribar a aquest punt de desorientació total o com, per no desorientar(-se), deixar(-se) de fer preguntes.

J: I quins exemples pràctics pots posar d'aquests processos?

Ll: D'alguna manera o l'altra sempre ho tinc present això, està implícit en totes les accions. Un exemple molt clar d’això és el projecte que vaig fer a Terrassa d'Interferències09, que es deia "UnaTerrassa Tropical", en el que se'm va contractar com a comissari d'un cicle d'exposicions. El que vaig plantejar va ser un seguit de dispositius, més que no pas d’exposicions, que ocupaven els diferents espais expositius. Sí que hi havia un cert grau d'exposició, entès com a display visitable, però que anava tot al voltant del fet d'intentar posar en contacte persones, intecanviar informació, replantejar els usos que tenien aquests espais, i sobre tot, plantejar quin era l'objectiu de fer un cicle d'art contemporani en un lloc com Terrassa. Tot partint del tòpic d'una "Terrassa tropical": fer una escola tropical, un museu tropical, un jardí tropical...

J: I la “Fanzinoteca ambulant”?

Ll: Pot ser la fanzionteca no té el mateix grau de crítica en aquest sentit, ja que més que un projecte és un recorregut, quelcom que es va fent i continua fent-se amb el seu propi ritme, no és una acció molt predefinida o molt planificada: és un interès, una recerca permanent, té un altre to.

J: I des de l’àmbit educatiu?

Ll: L'any passat vam fer un projecte (que encara no està conclòs) a la Sala d'Art Jove de la Generalitat en el que se'm va encarregar que fes un projecte educatiu que posés en contacte contextos educatius vinculats a entorns escolars amb artistes que estaven seleccionats per exposar o treballar a la sala. Hi va participar un institut, un grup de l’Escola Massana i alguns dels artistes seleccionats. I la pregunta de partida era: què feu tots aquí? o, més ben dit, què teniu en comú? Si us convoquem a tots en una sala d'art, quin paper juga cada un aquí en relació amb els altres? 

Això, evidentment, va generar moltes confusions, especialment a nosaltres mateixos, els organitzadors. Vam viure moments de crisi molt forts: en aquest cas el nostre paper -d'activador o d'investigador, més que de gestor- és ser molt honestos amb tot el que està passant. No idealitzar els processos perquè és precisament en els errors, les confusions, en els moments d'hecatombe on realment es fan visibles les problemàtiques amb què tots estem treballant. La certesa fa avançar poc, en les coses que ja funcionen. Hi ha prou gent rentabilitzant certesa.

Des de l'emergència, que és on em situo, treballar amb certesa no té massa sentit. Té sentit exposar i posar en valor els dubtes, els errors, els desencontres. I en aquesta experiència a la Sala d’Art Jove n'hi va haver molts. La vam estructurar en dues parts, la primera als centres respectius i la segona -titulada In the mood for education- la vam fer a la mateixa sala, on hi vam convocar tots els grups per separat per reflexionar sobre el que havia passat en el seu centre. A cada grup mostravem l’enregistrament de les declaracions dels altres grups, i a partir d’això van començar a succeir fets molt interessants. La reacció a partir de la confrontació amb les declaracions dels altres fou molt efectiva, ja que tot el que no havíem aconseguit durant tot el projecte -que era saber quin paper tenien en aquesta estructura- va sortir a partir de la confrontació. Havien estat evitant el posicionament i la resposta durant tot el procés, fins que finalment va esclatar: sorgí la crítica, l'autocrítica, la contracrítica…

Hauria estat molt més facil fer un projecte del qual poder-ne fer algunes fotos maques al final, una exposició bonica, un catàleg… Tothom hauria sortit relativament content d'allà. No preteniem això, però, i al final va sortir molt bé*.

J: I com es pot avaluar tot això? Quins indicadors podem establir com a vàlids per a mantenir, incrementar o fins i tot justificar i promoure el suport i continuïtat a aquest tipus d'iniciatives?

Ll: Els casos que he presentat són encàrrecs, per tant ha estat feina nostra donar-hi contingut. Sovint hi ha una deriva institucional a encarregar projectes a agents culturals i rentabilitzar o justificar-los a partir d'una foto, a partir del "ho hem fet", fer visible quelcom que legitimi el que has fet. Amb això sovint n'hi ha prou, i per a mi és una mancança: no hi ha processos seriosos d'avaluació, no es dediquen recursos a això. L’avaluació és fruit d’un procés de recerca tan important com la gestació dels continguts del projecte. Les justificacions de subvencions es regeixen per criteris únicament econòmics, les memòries pràcticament mai es llegeixen... Vaig estar temptat en moltes ocasions de fer els textos de les memòries justificatives en llatí. Més enllà del compliment legal, dubto que hi hagi un veritable interès polític per saber en què s'estan gastant els diners, l'únic interès està en saber que els comptes econòmics quadren i que no s’incorre en complicacions. En això també hi tenim certa responsabilitat, la societat, demanant només comptes econòmics a les institucions i no comptes de contingut quan no ens interessa. Hi ha una mancança de recursos competents absoluta, en aquest sentit. I això fa que en cultura et trobis amb moltes situacions absurdes on es crema molt de material de manera molt ràpida i de forma molt poc compromesa.

J: I en aquest sentit, com veus la iniciativa de les fàbriques de creació a Barcelona?

Ll: Doncs ho veig com una patata calenta, un pedaç mal engendrat i mal gestionat per la raó que comentava suara. La genealogia mateixa de les fàbriques de creació mostra la manca d'objectius polítics que hi ha darrera aquesta iniciativa. Apareixen el 2006 a partir de la crisi del Poblenou. Hi ha un moment en què succeeixen simultàniament dues coses: l’ocupació de Can Ricart per part del col·lectiu la Makabra i la presentació del Pla Estratègic de Cultura, pel qual qual anteriorment s'havien fet unes taules sectorials de cultura per establir un marc operatiu que tingués en compte el sector. Aquest esforç és valorable però els resultats no reeixiren.

J: En què consistien aquestes taules?

Ll: Eren petites taules de debat (vaig participar en una d’elles!), d’una jornada de durada, on les respostes ja estaven construïdes per endavant: una mala manera d'entendre la participació pública, més basada en una forma publicitària que no pas real per a recopilar informació. En realitat, gestionar la informació del que ha passat en aquests processos té un problema de base: el matex que gestiona el procés és el mateix que n'extreu els resultats i conclusions, per tant n'extreurà tot allò que sigui del seu interès i prou, i fins i tot podrà afegir-hi o modificar-hi el que vulgui ja que difícilment ningú s'hi oposarà o sabrà com fer-ho. Per tant, d'entrada penso que són perverses per si mateixes aquestes falses dinàmiques de consulta, com el que succeí amb la consulta sobre la Diagonal. La pantomima del Pla Estratègic de Cultura rau en la següent perversió: el que porta a convocar amb urgència una trobada sectorial d'aquestes és el fet de no estar efectivament en contacte amb el que succeeix en el sector diàriament.

J: I els fets de Can Ricart?

Ll: L’apuntalament del Pla Estratègic de Cultura coincideix amb l'ocupació  per part de La Makabra de Can Ricart, una àrea de conflicte molt important durant molt de temps: antigues fàbriques en desús servien de taller i espai d'activitat per a un nombre molt significatiu d'artistes. I resulta que les tensions del pla especulatiu de conversió urbanística del districte 22@ es va concentrar allà. El col·lectiu la Makabra fou desallotjat del seu lloc original i es traslladà a Can Ricart. Aquest trasllat tingué un ressò mediàtic molt potent, així com també una gran complicitat ciutadana, ja que a la base de tot plegat hi havia una petició clara no de polítiques culturals sinó de polítiques que no desallotgin la cultura.

J: Què vols dir amb això?

Ll: L’hàbitat dels creadors estava en una situació molt precària. El que no es pot fer és eliminar els espais per entregar-los a les grans corporacions i empreses en un procés que es ven com una aposta per la cultura. Això arribà fins el punt en què el mateix acte de presentació del Pla Estratègic de Cultura fou boicotejat per aquesta plataforma. Aquell dia, Jordi Martí presenta el projecte de les fàbriques de creació, fet a partir d'un projecte -delirant i absurd- d'una galeria que havia habilitat contàiners com espais per a hostathar artistes. Ja només entendre que tot això surt d'aquesta urgència política, d'una situació de crispació de tots els agents i no des d'una planificació política (l'ICUB hi participava, podria haver generat una quota d'usos de certs espais per mantenir l'activitat cultural existent i millorar-la) és simptomàtic. La proposta institucional era: “nosaltres generarem uns espais, nosaltres els gestionarem i òbviament nosaltres hi regularem el funcionament i el contingut: farem un hivernacle per la cultura”. No conec altra manera menys enriquidora per a fer cultura que la prodigada per institucions que es dediquen a fer hivernacles com a model. La cultura és quelcom que ha de brollar de la manera més natural possible, des de l’hàbitat de pertinença, no en un entorn artifical. El que hem d'esperar de les institucions és que abonin el terreny per permetre aquesta naturalitat, aquest cultiu [de fet, l’arrel etimològica del terme cultura], no generar fàbriques de producció: amb quins criteris es generen?

J: Et sembla malament, doncs, la proposta.

Ll: No és que em sembli malament que es facin, sinó que fer una fàbrica sigui  l’únic model de solució pel problema de la manca d’espais per a la creació. Fer espais de creació per a què?

El boom especulatiu immobiliari amb què tots els polítics van ser connivents va afectar clarament a la cultura: la gent es va quedar sense espais per a fer la seva feina. Si abans amb 300 o 400 euros podies llogar i compartir un espai a Poblenou on desenvolupar-hi els teus projectes, ara en el millor dels casos han multiplicat els preus o, en la majoria de casos, una empresa t’ha fet fora directament per enderrocar els espais i construir-hi de bell nou o per establir-hi les seves oficines. Això fa que el teixit d'artistes es desintegri, quedi ferit de mort. Hi ha una dada de l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya que és esfereïdora: al Poblenou el 1998 hi havia uns 140 tallers, fins que el 2004-2005 n'hi havia 7 o 8, dels quals un era Hangar, l'altre Can Felipa... tallers de veritat pot ser en quedaven uns cinc.

No hi ha discusió possible: no és un fet atzarós ni casual: el desert creat en molts pocs anys vol dir que existeixen damnificats reals, persones que es queden sense capacitat, que han d'abandonar la seva pràctica o que deixen el país. Aquesta gent no té lloc després a la fàbrica de creació, ja que no totes les manifestacions, propostes o perfils hi tenen cabuda. D’altra banda mai s'ha fet una resposta contundent a aquest model des de la societat civil, ni fins i tot ara amb tot això del 15M no hi ha hagut una resposta clara.

J: I com podria ser una política cultural que reactivés tot això, que suposés una alternativa efectiva al model?

Ll: A veure, en primer lloc això no pot canviar del dia a la nit. Precisament en cultura s'han de fer poques coses. Ja d'entrada posaria en dubte la dimensió política de la cultura: aquest aïllament de certes pràctiques etiquetades com a "cultura" en relació a d'altres és molt discutible. Amb això no vull dir que no fóra un error eliminar-ho de cop, hi ha molta gent que està vivint en i des d’aquest context. Però, d'entrada, des de cultura s'hauria de promoure que la producció cultural que s'està generant en el territori tengui punts de fuga, possibilitats de créixer, desenvolupar-se, no tant provocar unes pràctiques sinó generar fórmules de col·laboració...

J: Com?

Ll: Hi ha aspectes molt interessants vinculats amb el 15M: tot el que té a veure amb la reivindicació de la renda bàsica. Això tan fonamental que es demana a nivell general té un caire completament diferent a nivell cultural, té unes connotacions molt concretes. En principi, Barcelona és una ciutat que té una activitat econòmica brutal vinculada a una marca que es basa fonamentalment en una idea de ciutat viva, creativa, plena d'artistes. Tot aquest capital simbòlic que hi ha present en la marca i que està atorgat pels artistes que hi treballen no retorna als creadors: va a la rentabilització d'aquesta marca per part de sectors com el turisme, com les indústries culturals... I quins són els capitals reals? Qui realment rentabilitza tot això? Per què no regar tot això que està donant en teoria aquest valor?

Pot ser perquè se n'adonen que ens reguem sols o que vivim amb molt poca aigua, que som cactus. Pot ser hauríem de plantejar-nos deixar de produir, a veure què passa. Penso que des de la cultura el que s'hauria de fer és recuperar i posar en valor certes actituds. No podem dir que el grafitti i l'skate són incivics i després promoure que marques comercials patrocinin i impulsin grans festivals on totes aquestes pràctiques es publiciten a gran escala, lligant-les i emprant-les com a reclam per a la ciutat. No té sentit.

J: És un model doncs basat excessivament en les externalitats de la cultura, no?

Ll: Sí, sens dubte. La política de subvenció -no la subvenció en si, que evidentment és bona- com a única manera d’impulsar projectes és com tirar molletes. I els equipaments subvencionats estan reservats als grans. No es pot equilibrar una cosa amb l'altra? No es pot fer que la subvenció no sigui quelcom només valorat des de la rendibilitat política o econòmica del que s'està fent? No es pot redistribuir la riquesa dins d'aquest sector perquè la gent realment s’hi pugui desenvolupar amb tranquilitat?

A França tenim l'exemple dels intermitents de la cultura, en el que tots els que treballen en cultura se'ls reconeix com pertanyents a un règim distint de treball: un pintor no pinta un quadre cada mes, un tècnic de llums tampoc té la mateixa intensitat de treball cada mes, un tècnic de so tindrà més funcions en l'estiu que en l'hivern... això aquí no es reconeix aquesta diferència entre sectors productius a nivell legal, aquí funcionem igual que qualsevol altre. I això, des de cultura, mai es toca: mai es planteja.

J: De fet, aquesta no equiparació entre dinàmiques de producció és un dels grans temes clàssics de l'economia de la cultura.

Ll: I no és parlar de privilegis, és senzillament acceptar les diferències de funcionament: un músic senzillament treballa diferent que un botiguer, ni millor ni pitjor, senzillament diferent. I recórrer els epígrafs legals que emmarquen la cultura és realment molt divertit. L'activitat econòmica dels artistes visuals, tal i com esta recollida avui en dia legalment, és noucentista. És aquell que "pinta, fa quadres, esculpeix i fa fotos sempre i quan no passi d'una tirada de X còpies". Un performer, un líder d'una pràctica emergent... on l’ubiquem? Com? Quines són realment les dinàmiques, estan en consonància amb les pràctiques? Com podem fer passar tot això de la més pura marginalitat en què es treballa?

Des del meu treball, amb tot el temps que fa que m'hi dedico, crec que m'hauré trobat amb un 3% de persones donades d'alta a la seguretat social amb la seva activitat artística com a font principal.  La resta treballa en negre, trampejant així com poden la llei... Anem doncs a promoure lleis que posin en marxa tot això, començant per retallar fronteres amb altres sectors.

J. I aquesta precarietat dels agents implicats quin cicle de vida té? Com veus l'evolució del col·lectiu?

Ll: Molta gent es manté en actiu durant molts anys. El que té la pràctica artística és que un mateix, a nivell subjectiu, mai deixa de ser artista. Es pot renunciar a entrar en una activitat econòmica vinculada a l'artístic, però no a deixar de ser artista. El que acaba passant és que un fa conviure això amb altres activitats econòmiques.

Que això no acaba interessant a les institucions? Doncs és un error, perquè empobreix: els que traspassen aquest llindar, els que aconsegueixen professionalitzar-se, en la major part dels casos es transformen en éssers acrítics, en productors més o menys previsibles la feina dels quals és rendibilitzar certs treballs o actituds que van funcionar bé durant un temps determinat.

J: I invertir doncs feina i esforços en mantenir la reputació i la visibilitat en un sector molt concret, no?

Ll: Sí. Amb això es genera certa complicitat entre algunes institucions, entre alguns mercats i aquests creadors: consolidant unes dinàmiques tancades en si mateixes. Com si la cultura servís per això i prou.

J: Un procés d'institucionalització que genera doncs una dinàmica autònoma.

Ll: Sí, i que empobreix el panorama: aquesta no és la funció que té la cultura. I si t'hi subverteixes et titllen de populista, de dinamitar la qualitat i l'excel·lència... I si no ho poses en valor ens trobem en llocs com el que estem [assenyala la decoració del bar: del tot kitsch, una fantasia hortera dels 90 amb regust de paràfrasi de Gaudí, acompanyats d’una banda sonora equiparablement dubtosa], i penses, això és la cultura que hem de promoure? Aquesta fórmula acrítica de consumir estereotips i prou?

No vull dir que per això el mainstream sigui nociu per se, mira el cas de Michael Haneke. Però justificar que hi hagi un Haneke no vol dir legitimar i justificar que hi hagi la imperiosa necessitat de fer fàbriques per fabricar “Hanekes”. Clar que el procés de mercat i institucionalització hi és present, però no és la via que garanteix el resultat. Fent un símil futbolístic: té cap sentit tenir només equips de regional i de primera divisió? La pràctica de l'esport ha de ser quelcom amb molts matisos, tant a nivell de competició com fora d’aquest.

J: Sí, de fet a l'àmbit musical passa el mateix: l'anomenada música contemporània és una pràctica anquilosada en la institucionalitat i emparada en l’autonomia de la financiació pública que ofega les propostes emergents.

Ll: I sobre tot en cultura, pel que fa a l'emergència, hi ha un error comú que és pensar que l'objectiu és arribar a ser Haneke. No, la cultura està per sobre de tot això. La meva manera de veure, viure i experimentar el (i amb el) món està per sobre d'aquesta excel·lència: és quelcom del dia dia, de saber que puc fer les coses d'una manera més o menys crítica, creativa, productiva a nivell de coneixement. O també prescindir-ne i perpetuar estereotips, deixar-me dur pel vent... això és el que interessa a aquesta democràcia i a l'economia: tenir una massa capacitada però que no estiri, o que estiri tot i sabent que no pot arribar enlloc, i que per tant han de consumir els productes ja circulants en el mercat. I per això anem fent i suportant els mateixos projectes sempre, les mateixes seguretats polítiques....

J: I ara des del Prat com ho fas això, des del nucli de la institució?

Ll: Està resultant tot un repte, sí.

J: Quan de temps hi portes, com hi accedires?

Ll: Doncs ara fa un any que hi treballo, i hi vaig accedir presentant-me a un procés de selecció públic per primera vegada en la vida. Era un moment en què havia de poder veure les coses des de certa distància, i quan va sorgir aquesta oportunitat no ho vaig dubtar. La veritat és que està resultant tota una oportunitat,

El repte que és interessant en un lloc com el Prat, i que particularment em fascina, és el fet de no treballar en una institució central ni en una localitat central. Des d’un indret amb unes especificitats tan curioses com les del Prat (marcat per la proximitat amb Barcelona, la presència d'equipaments com l'aereoport o la recent polèmica amb Eurovegas) s'està articulant un debat sobre què és la cultura en relació a l'economia, l'urbanisme...

Estic gairebé lluitant més en aquest sentit per veure com es pot treballar des de la institució desinstitucionalitzant-la al màxim, a més en un projecte a llarg termini. Això és tot un repte.  No és una intervenció puntual d'alguns mesos (on hi llenço algunes bombes i me'n vaig!), sinó de llarg recorregut i per tant àmplia trascendència.

J: Com hi estàs contractat?

Ll: Tinc un contracte indefinit, vinculat a un conveni signat per l'associació sense ànim de lucre que gestiona el centre amb l'Ajuntament. La seva missió no és tant gestionar un equipament com -i precisament això és el que estic posant de relleu des de la meva feina- imbricar la cultura en un projecte de ciutat. I, de fet, una de les coses més subtils que estic fent i que no sé fins a quin punt en són conscients o no a el Prat és que estic fent desaparèixer el Centre d'Art. Estem a punt de generar un projecte que elimina el Centre d'Art de facto (evidentment l'edifici continuarà estant allà), el nom de Centre d'Art continuarà com a nom d'equipament però tot el dispositiu d'acció des del que treballava deixarà de fer-se sota l’etiqueta del Centre d’Art. I ho estem plantejant des de l'acció i no pas des de l'equipament. En certa manera això és el que figurava a l'encàrrec que em van fer quan vaig accedir a la direcció: un programa de suport a la creació, de treballar amb el teixit creatiu. Quadrava aquesta idea de teixit amb la capitalitat d'un centre d'art? No. 

J: I a nivell polític com es veu aquesta descentralització?

Ll: A nivell polític hi ha moltes complicitats en aquest sentit, estic gaudint d’aquesta activitat d'implicació en un entorn institucional en el que has d'estar negociant permanentment amb diferents interlocutors. Això és sens dubte interessant i tot un repte. La veritat és que m'agrada el lloc des d'on puc experimentar-ho, això des de la Diputació o un altre òrgan de centralitat seria impossible. En aquests casos decideix més sovint la urgència política que el treball real dels gestors o dels creadors, i l'interferència política en aquests casos té resultats sovint molt discutibles.

J: Per això l'eina dels contractes programa, en aquest tipus de responsabilitats, no?

Ll: Sí, clar, no pots fer segons quines coses! També em sembla relativament bé que no hi hagi una llibertat absoluta, em sembla bé la ingerència política sempre i quan sigui en virtut d'uns objectius i motius democràtics, legítims, amb sentit: amb un programa cultural que ho fonamenti. El que no pot ser és ingerència per ingerència i sense plantejaments de sostenibilitat.

 ----

* Està en curs una publicació amb la recopilació d’aquesta experiència.