Pàgines

18 de jul. 2012

Institucions i compromís social


Avui, compartim un post de Vàngelis Villar, que pretén obrir un debat sobre el paper social que podrien jugar els museus donada la situació actual

---------

“Tinc un dubte que no cap en 140 caràcters”. Amb aquestes paraules va començar dimecres passat un interessant debat a Twitter que crec que pot generar noves visions quant a la figura dels museus i l’entorn on es troben. Bé, de fet no són visions noves sinó que crec que es poden rastrejar fins els anys 60 del segle passat sota el paraigües de la Nova Museologia. Intentaré fer unes breus pinzellades a les idees que van anar sortint per a què la resta de participants hi aportin comentaris als seus respectius blogs. Segurament me’n deixo alguna però crec que és un bon inici per al debat.

A ningú se li escapa que al nostre voltant estem patint canvis constants, alguns d’ells molt dràstics. Les institucions amb una clara vocació de servei públic creieu que podrien o haurien de posicionar-se més a prop de la societat? I en cas afirmatiu, aquelles que treballen amb aspectes com el coneixement o la cultura, podrien o haurien de fomentar un millor coneixement i una mirada més crítica, raonada i esperançadora de la nostra realitat? Ser referents en el que passa a la societat?

Segurament la posició de les grans institucions nacionals no els permet posicionar-se enfront temes com la crisi, l’economia, el compromís social o la desigualtat. Són temes molt vinculats a la política. Això ens indicaria que la politització de les institucions és prou important com perquè no sigui beneficiós un posicionament enfront determinades decisions polítiques?

Quina és la funció del patrimoni en el moment actual? És només un element per ser exposat? Dia sí dia també les institucions patrimonials presenten les seves activitats enfocades a conèixer els elements que custodien. Anar un pas més enllà podria ser oferir visions actuals de la realitat en base als elements que les composen? O és millor abstreure-se’n? És possible que, entrats en el discurs dels mercats, entesos com a mercaderia, els elements patrimonials puguin haver passat a la categoria de productes concrets que es venen a quantitats de visitants. Quin és el preu de la necessitat d’arriar a una determinada quota de visitants? La pèrdua de rigor és acceptable per tal d’arribar a sobrepassar un límit en forma de número?

Sabem que els elements patrimonials són invariables però el discurs mitjançant el qual els coneixem, és mòbil. Es podrien fomentar visions crítiques i esperançadores en base al nostre patrimoni? Dia rera dia els mitjans ens inunden amb una visió apocalíptica del futur i això no fa més que fer créixer la desesperança i el desassossec general.

Segurament em direu que les funcions dels museus es basen en la conservació, interpretació, promoció del patrimoni. I res més, aquesta es la definició de manual que deixa establert el codi d’ètica professional de 1986. Però és possible establir aquestes funcions amb una certa vocació de compromís social?

Vangelis Villar

4 de jul. 2012

Entrevista a Lluc Mayol


  
Entrevista a Lluc Mayol
actual responsable de coordinació de projectes 

Per Jordi Alomar


 
Vaig escollir entrevistar a Lluc Mayol perquè al meu parer presenta un punt d’equilibri entre gestor i comissari, molt compromès amb la potencialitat dels continguts amb què treballa i amb la viabilitat de propostes emergents i inclassificables segons els cànons tradicionals. Igualment, volia conèixer algú d’un àmbit distint al meu (la música) per veure si hi ha una correspondència transversal de tòpics, així com per dimensionar les possibilitats de l’acció des d’un posicionament aliè als grans equipaments culturals que, en el cas de Barcelona, eclipsen sovint les dinàmiques de propostes perifèriques. Ens vam citar un matí a un bar de l’Eixample, prop de la Pedrera, on vam estar parlant durant poc més d’una hora.


Jordi: En aquesta entrevista he de tractar el teu perfil de gestor cultural.

Lluc: En primer lloc voldria dir que no em considero un gestor a l'ús, i no només per una actitud d’antietiqueta. Tot i que pot ser que per la feina que faig ara a Torre Muntadas sí que estigui més vinculat a la gestió, en totes les feines que faig intento posar en crisi la pròpia etiqueta professional i treballar al màxim des de diferents punts de vista. Em considero gestor, però també comissari, dissenyador, educador: posant en cada un una mica de tot el que faig. M’hi he anat trobant, vaja.

J: Què havies fet abans?

Ll: Havia estudiat Belles Arts. Després vaig treballar durant molts d'anys de dissenyador gràfic fins que me'n vaig cansar, arribant a un punt en el que tenia ganes de treballar en cultura des d'un punt de vista que estigués en contacte amb el carrer, amb el que està passant en les capes més subterrànies, i així vaig començar, el 2003, amb el projecte Saladestar, de forma molt precària, molt ingènua i amb la gent que tenia al voltant en aquell moment.

J: I abans de Saladestar, havies fet altres projectes d'aquesta tipologia?

Ll: Havia fet coses, però no eren un treball en cultura des de la perspectiva en què hi treballo ara. Havia estat molt implicat a nivell polític perquè el treball que faig té una component política molt important. Em vaig involucrar en qüestions que considero que són culturals però que no sempre formen part de l'àmbit del que estrictament es considera cultura. Per exemple amb SOS Racisme fent projectes d'acció i educació. Després vaig estar  durant un temps a una entitat d'il·lustradors i dissenyadors que treballava en el món de les ONG, abans de desencantar-me d'aquest món. Aquestes pot ser foren les meves primeres passes com a activista. A banda d’això, alguns projectes com a comissari independent o encàrrecs puntuals.

J: Hi ha una continuïtat de plantejaments amb aquestes feines?

Ll: Considero que no hi ha unes fronteres molt clares en el que un fa: és veritat que tenc una trajectòria molt eclèctica -pot ser perquè soc fill dels anys vuitanta- però penso que, en tot el que faig, sempre recupero coses d’altres tasques o projectes en què he estat. Trobo que no hi ha molta distància entre la feina que faig ara a Torre Muntadas, des d'un àmbit lligat a un ajuntament, a la feina que feia a l'àrea pedagògica de SOS Racisme l'any 1989, per exemple. Hi ha moltes coses que es connecten, i trobar aquestes connexions per a mi és molt important. De fet les coses es connecten per si soles: les mateixes persones que trobava aleshores les trobo ara de nou en l'àmbit de la cultura, i penso que la societat és així, estem tots connectats.
Separar, aixecar murs o fronteres entre disciplines, micropolítiques: tot això és una necessitat de control o d'intent d'ordenació des del poder -que és normal, que no ho dic com a negatiu, que ens hem d'organitzar d'alguna manera!-, però que no hem d’oblidar que són necessitats construïdes, fictícies, conjucturals: podrien ser aquestes o perfectament unes altres.

J: I el teu paper dins d'aquestes estructures conjucturals, ja bé com a gestor o com a comissari, què seria, posar-les en dubte? Transformar-les? Plantejar-ne alternatives?

Ll: No sempre és el centre necessàriament, però sí que sol haver-hi un interès per estar-me qüestionant sobre el meu propi paper en qualsevol dels projectes en què estic. Sí que intento que la problematització sobre quin paper juga cada un en el projecte vingui des dels propis continguts, si no fóra així es desactivaria l'actitud crítica dintre dels projectes. I això és així tant per la gent que fa els projectes com pels que els utilitzen o hi participen, digues-li públic, intermediaris, agents, el que sigui.
La qüestió de partida és, sens dubte, qui soc jo aquí, què hi faig i quina relació tinc amb la gent del meu voltant, perquè normalment hi ha unes bases -tu ets el comissari, tu ets l'artista, tu ets el dissenyador, tu el vigilant de sala, vosaltres el públic... que venen predefinides.
En el moment en què posem en dubte aquestes posicions s'enriqueix qualsevol de les accions i qualsevol dels plantejaments estètics, teòrics o polítics que es posen en marxa en tot  projecte. És un risc, sovint això pot dur-te a desastres absoluts: aquest relativisme que a vegades fa posar en maxa un procés tan crític pot portar a situacions de desorientació total , i aquí hi ha la frontera on el nostre paper és clau (com a gestors, comissaris, el que vulguis dir-li): com no arribar a aquest punt de desorientació total o com, per no desorientar(-se), deixar(-se) de fer preguntes.

J: I quins exemples pràctics pots posar d'aquests processos?

Ll: D'alguna manera o l'altra sempre ho tinc present això, està implícit en totes les accions. Un exemple molt clar d’això és el projecte que vaig fer a Terrassa d'Interferències09, que es deia "UnaTerrassa Tropical", en el que se'm va contractar com a comissari d'un cicle d'exposicions. El que vaig plantejar va ser un seguit de dispositius, més que no pas d’exposicions, que ocupaven els diferents espais expositius. Sí que hi havia un cert grau d'exposició, entès com a display visitable, però que anava tot al voltant del fet d'intentar posar en contacte persones, intecanviar informació, replantejar els usos que tenien aquests espais, i sobre tot, plantejar quin era l'objectiu de fer un cicle d'art contemporani en un lloc com Terrassa. Tot partint del tòpic d'una "Terrassa tropical": fer una escola tropical, un museu tropical, un jardí tropical...

J: I la “Fanzinoteca ambulant”?

Ll: Pot ser la fanzionteca no té el mateix grau de crítica en aquest sentit, ja que més que un projecte és un recorregut, quelcom que es va fent i continua fent-se amb el seu propi ritme, no és una acció molt predefinida o molt planificada: és un interès, una recerca permanent, té un altre to.

J: I des de l’àmbit educatiu?

Ll: L'any passat vam fer un projecte (que encara no està conclòs) a la Sala d'Art Jove de la Generalitat en el que se'm va encarregar que fes un projecte educatiu que posés en contacte contextos educatius vinculats a entorns escolars amb artistes que estaven seleccionats per exposar o treballar a la sala. Hi va participar un institut, un grup de l’Escola Massana i alguns dels artistes seleccionats. I la pregunta de partida era: què feu tots aquí? o, més ben dit, què teniu en comú? Si us convoquem a tots en una sala d'art, quin paper juga cada un aquí en relació amb els altres? 
Això, evidentment, va generar moltes confusions, especialment a nosaltres mateixos, els organitzadors. Vam viure moments de crisi molt forts: en aquest cas el nostre paper -d'activador o d'investigador, més que de gestor- és ser molt honestos amb tot el que està passant. No idealitzar els processos perquè és precisament en els errors, les confusions, en els moments d'hecatombe on realment es fan visibles les problemàtiques amb què tots estem treballant. La certesa fa avançar poc, en les coses que ja funcionen. Hi ha prou gent rentabilitzant certesa.
Des de l'emergència, que és on em situo, treballar amb certesa no té massa sentit. Té sentit exposar i posar en valor els dubtes, els errors, els desencontres. I en aquesta experiència a la Sala d’Art Jove n'hi va haver molts. La vam estructurar en dues parts, la primera als centres respectius i la segona -titulada In the mood for education- la vam fer a la mateixa sala, on hi vam convocar tots els grups per separat per reflexionar sobre el que havia passat en el seu centre. A cada grup mostravem l’enregistrament de les declaracions dels altres grups, i a partir d’això van començar a succeir fets molt interessants. La reacció a partir de la confrontació amb les declaracions dels altres fou molt efectiva, ja que tot el que no havíem aconseguit durant tot el projecte -que era saber quin paper tenien en aquesta estructura- va sortir a partir de la confrontació. Havien estat evitant el posicionament i la resposta durant tot el procés, fins que finalment va esclatar: sorgí la crítica, l'autocrítica, la contracrítica…
Hauria estat molt més facil fer un projecte del qual poder-ne fer algunes fotos maques al final, una exposició bonica, un catàleg… Tothom hauria sortit relativament content d'allà. No preteniem això, però, i al final va sortir molt bé*.

J: I com es pot avaluar tot això? Quins indicadors podem establir com a vàlids per a mantenir, incrementar o fins i tot justificar i promoure el suport i continuïtat a aquest tipus d'iniciatives?

Ll: Els casos que he presentat són encàrrecs, per tant ha estat feina nostra donar-hi contingut. Sovint hi ha una deriva institucional a encarregar projectes a agents culturals i rentabilitzar o justificar-los a partir d'una foto, a partir del "ho hem fet", fer visible quelcom que legitimi el que has fet. Amb això sovint n'hi ha prou, i per a mi és una mancança: no hi ha processos seriosos d'avaluació, no es dediquen recursos a això. L’avaluació és fruit d’un procés de recerca tan important com la gestació dels continguts del projecte. Les justificacions de subvencions es regeixen per criteris únicament econòmics, les memòries pràcticament mai es llegeixen... Vaig estar temptat en moltes ocasions de fer els textos de les memòries justificatives en llatí. Més enllà del compliment legal, dubto que hi hagi un veritable interès polític per saber en què s'estan gastant els diners, l'únic interès està en saber que els comptes econòmics quadren i que no s’incorre en complicacions. En això també hi tenim certa responsabilitat, la societat, demanant només comptes econòmics a les institucions i no comptes de contingut quan no ens interessa. Hi ha una mancança de recursos competents absoluta, en aquest sentit. I això fa que en cultura et trobis amb moltes situacions absurdes on es crema molt de material de manera molt ràpida i de forma molt poc compromesa.

J: I en aquest sentit, com veus la iniciativa de les fàbriques de creació a Barcelona?

Ll: Doncs ho veig com una patata calenta, un pedaç mal engendrat i mal gestionat per la raó que comentava suara. La genealogia mateixa de les fàbriques de creació mostra la manca d'objectius polítics que hi ha darrera aquesta iniciativa. Apareixen el 2006 a partir de la crisi del Poblenou. Hi ha un moment en què succeeixen simultàniament dues coses: l’ocupació de Can Ricart per part del col·lectiu la Makabra i la presentació del Pla Estratègic de Cultura, pel qual qual anteriorment s'havien fet unes taules sectorials de cultura per establir un marc operatiu que tingués en compte el sector. Aquest esforç és valorable però els resultats no reeixiren.

J: En què consistien aquestes taules?

Ll: Eren petites taules de debat (vaig participar en una d’elles!), d’una jornada de durada, on les respostes ja estaven construïdes per endavant: una mala manera d'entendre la participació pública, més basada en una forma publicitària que no pas real per a recopilar informació. En realitat, gestionar la informació del que ha passat en aquests processos té un problema de base: el matex que gestiona el procés és el mateix que n'extreu els resultats i conclusions, per tant n'extreurà tot allò que sigui del seu interès i prou, i fins i tot podrà afegir-hi o modificar-hi el que vulgui ja que difícilment ningú s'hi oposarà o sabrà com fer-ho. Per tant, d'entrada penso que són perverses per si mateixes aquestes falses dinàmiques de consulta, com el que succeí amb la consulta sobre la Diagonal. La pantomima del Pla Estratègic de Cultura rau en la següent perversió: el que porta a convocar amb urgència una trobada sectorial d'aquestes és el fet de no estar efectivament en contacte amb el que succeeix en el sector diàriament.

J: I els fets de Can Ricart?

Ll: L’apuntalament del Pla Estratègic de Cultura coincideix amb l'ocupació  per part de La Makabra de Can Ricart, una àrea de conflicte molt important durant molt de temps: antigues fàbriques en desús servien de taller i espai d'activitat per a un nombre molt significatiu d'artistes. I resulta que les tensions del pla especulatiu de conversió urbanística del districte 22@ es va concentrar allà. El col·lectiu la Makabra fou desallotjat del seu lloc original i es traslladà a Can Ricart. Aquest trasllat tingué un ressò mediàtic molt potent, així com també una gran complicitat ciutadana, ja que a la base de tot plegat hi havia una petició clara no de polítiques culturals sinó de polítiques que no desallotgin la cultura.

J: Què vols dir amb això?

Ll: L’hàbitat dels creadors estava en una situació molt precària. El que no es pot fer és eliminar els espais per entregar-los a les grans corporacions i empreses en un procés que es ven com una aposta per la cultura. Això arribà fins el punt en què el mateix acte de presentació del Pla Estratègic de Cultura fou boicotejat per aquesta plataforma. Aquell dia, Jordi Martí presenta el projecte de les fàbriques de creació, fet a partir d'un projecte -delirant i absurd- d'una galeria que havia habilitat contàiners com espais per a hostathar artistes. Ja només entendre que tot això surt d'aquesta urgència política, d'una situació de crispació de tots els agents i no des d'una planificació política (l'ICUB hi participava, podria haver generat una quota d'usos de certs espais per mantenir l'activitat cultural existent i millorar-la) és simptomàtic. La proposta institucional era: “nosaltres generarem uns espais, nosaltres els gestionarem i òbviament nosaltres hi regularem el funcionament i el contingut: farem un hivernacle per la cultura”. No conec altra manera menys enriquidora per a fer cultura que la prodigada per institucions que es dediquen a fer hivernacles com a model. La cultura és quelcom que ha de brollar de la manera més natural possible, des de l’hàbitat de pertinença, no en un entorn artifical. El que hem d'esperar de les institucions és que abonin el terreny per permetre aquesta naturalitat, aquest cultiu [de fet, l’arrel etimològica del terme cultura], no generar fàbriques de producció: amb quins criteris es generen?

J: Et sembla malament, doncs, la proposta.

Ll: No és que em sembli malament que es facin, sinó que fer una fàbrica sigui  l’únic model de solució pel problema de la manca d’espais per a la creació. Fer espais de creació per a què?
El boom especulatiu immobiliari amb què tots els polítics van ser connivents va afectar clarament a la cultura: la gent es va quedar sense espais per a fer la seva feina. Si abans amb 300 o 400 euros podies llogar i compartir un espai a Poblenou on desenvolupar-hi els teus projectes, ara en el millor dels casos han multiplicat els preus o, en la majoria de casos, una empresa t’ha fet fora directament per enderrocar els espais i construir-hi de bell nou o per establir-hi les seves oficines. Això fa que el teixit d'artistes es desintegri, quedi ferit de mort. Hi ha una dada de l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya que és esfereïdora: al Poblenou el 1998 hi havia uns 140 tallers, fins que el 2004-2005 n'hi havia 7 o 8, dels quals un era Hangar, l'altre Can Felipa... tallers de veritat pot ser en quedaven uns cinc.
No hi ha discusió possible: no és un fet atzarós ni casual: el desert creat en molts pocs anys vol dir que existeixen damnificats reals, persones que es queden sense capacitat, que han d'abandonar la seva pràctica o que deixen el país. Aquesta gent no té lloc després a la fàbrica de creació, ja que no totes les manifestacions, propostes o perfils hi tenen cabuda. D’altra banda mai s'ha fet una resposta contundent a aquest model des de la societat civil, ni fins i tot ara amb tot això del 15M no hi ha hagut una resposta clara.

J: I com podria ser una política cultural que reactivés tot això, que suposés una alternativa efectiva al model?

Ll: A veure, en primer lloc això no pot canviar del dia a la nit. Precisament en cultura s'han de fer poques coses. Ja d'entrada posaria en dubte la dimensió política de la cultura: aquest aïllament de certes pràctiques etiquetades com a "cultura" en relació a d'altres és molt discutible. Amb això no vull dir que no fóra un error eliminar-ho de cop, hi ha molta gent que està vivint en i des d’aquest context. Però, d'entrada, des de cultura s'hauria de promoure que la producció cultural que s'està generant en el territori tengui punts de fuga, possibilitats de créixer, desenvolupar-se, no tant provocar unes pràctiques sinó generar fórmules de col·laboració...

J: Com?

Ll: Hi ha aspectes molt interessants vinculats amb el 15M: tot el que té a veure amb la reivindicació de la renda bàsica. Això tan fonamental que es demana a nivell general té un caire completament diferent a nivell cultural, té unes connotacions molt concretes. En principi, Barcelona és una ciutat que té una activitat econòmica brutal vinculada a una marca que es basa fonamentalment en una idea de ciutat viva, creativa, plena d'artistes. Tot aquest capital simbòlic que hi ha present en la marca i que està atorgat pels artistes que hi treballen no retorna als creadors: va a la rentabilització d'aquesta marca per part de sectors com el turisme, com les indústries culturals... I quins són els capitals reals? Qui realment rentabilitza tot això? Per què no regar tot això que està donant en teoria aquest valor?
Pot ser perquè se n'adonen que ens reguem sols o que vivim amb molt poca aigua, que som cactus. Pot ser hauríem de plantejar-nos deixar de produir, a veure què passa. Penso que des de la cultura el que s'hauria de fer és recuperar i posar en valor certes actituds. No podem dir que el grafitti i l'skate són incivics i després promoure que marques comercials patrocinin i impulsin grans festivals on totes aquestes pràctiques es publiciten a gran escala, lligant-les i emprant-les com a reclam per a la ciutat. No té sentit.

J: És un model doncs basat excessivament en les externalitats de la cultura, no?

Ll: Sí, sens dubte. La política de subvenció -no la subvenció en si, que evidentment és bona- com a única manera d’impulsar projectes és com tirar molletes. I els equipaments subvencionats estan reservats als grans. No es pot equilibrar una cosa amb l'altra? No es pot fer que la subvenció no sigui quelcom només valorat des de la rendibilitat política o econòmica del que s'està fent? No es pot redistribuir la riquesa dins d'aquest sector perquè la gent realment s’hi pugui desenvolupar amb tranquilitat?
A França tenim l'exemple dels intermitents de la cultura, en el que tots els que treballen en cultura se'ls reconeix com pertanyents a un règim distint de treball: un pintor no pinta un quadre cada mes, un tècnic de llums tampoc té la mateixa intensitat de treball cada mes, un tècnic de so tindrà més funcions en l'estiu que en l'hivern... això aquí no es reconeix aquesta diferència entre sectors productius a nivell legal, aquí funcionem igual que qualsevol altre. I això, des de cultura, mai es toca: mai es planteja.

J: De fet, aquesta no equiparació entre dinàmiques de producció és un dels grans temes clàssics de l'economia de la cultura.

Ll: I no és parlar de privilegis, és senzillament acceptar les diferències de funcionament: un músic senzillament treballa diferent que un botiguer, ni millor ni pitjor, senzillament diferent. I recórrer els epígrafs legals que emmarquen la cultura és realment molt divertit. L'activitat econòmica dels artistes visuals, tal i com esta recollida avui en dia legalment, és noucentista. És aquell que "pinta, fa quadres, esculpeix i fa fotos sempre i quan no passi d'una tirada de X còpies". Un performer, un líder d'una pràctica emergent... on l’ubiquem? Com? Quines són realment les dinàmiques, estan en consonància amb les pràctiques? Com podem fer passar tot això de la més pura marginalitat en què es treballa?
Des del meu treball, amb tot el temps que fa que m'hi dedico, crec que m'hauré trobat amb un 3% de persones donades d'alta a la seguretat social amb la seva activitat artística com a font principal.  La resta treballa en negre, trampejant així com poden la llei... Anem doncs a promoure lleis que posin en marxa tot això, començant per retallar fronteres amb altres sectors.

J. I aquesta precarietat dels agents implicats quin cicle de vida té? Com veus l'evolució del col·lectiu?

Ll: Molta gent es manté en actiu durant molts anys. El que té la pràctica artística és que un mateix, a nivell subjectiu, mai deixa de ser artista. Es pot renunciar a entrar en una activitat econòmica vinculada a l'artístic, però no a deixar de ser artista. El que acaba passant és que un fa conviure això amb altres activitats econòmiques.
Que això no acaba interessant a les institucions? Doncs és un error, perquè empobreix: els que traspassen aquest llindar, els que aconsegueixen professionalitzar-se, en la major part dels casos es transformen en éssers acrítics, en productors més o menys previsibles la feina dels quals és rendibilitzar certs treballs o actituds que van funcionar bé durant un temps determinat.

J: I invertir doncs feina i esforços en mantenir la reputació i la visibilitat en un sector molt concret, no?

Ll: Sí. Amb això es genera certa complicitat entre algunes institucions, entre alguns mercats i aquests creadors: consolidant unes dinàmiques tancades en si mateixes. Com si la cultura servís per això i prou.

J: Un procés d'institucionalització que genera doncs una dinàmica autònoma.

Ll: Sí, i que empobreix el panorama: aquesta no és la funció que té la cultura. I si t'hi subverteixes et titllen de populista, de dinamitar la qualitat i l'excel·lència... I si no ho poses en valor ens trobem en llocs com el que estem [assenyala la decoració del bar: del tot kitsch, una fantasia hortera dels 90 amb regust de paràfrasi de Gaudí, acompanyats d’una banda sonora equiparablement dubtosa], i penses, això és la cultura que hem de promoure? Aquesta fórmula acrítica de consumir estereotips i prou?
No vull dir que per això el mainstream sigui nociu per se, mira el cas de Michael Haneke. Però justificar que hi hagi un Haneke no vol dir legitimar i justificar que hi hagi la imperiosa necessitat de fer fàbriques per fabricar “Hanekes”. Clar que el procés de mercat i institucionalització hi és present, però no és la via que garanteix el resultat. Fent un símil futbolístic: té cap sentit tenir només equips de regional i de primera divisió? La pràctica de l'esport ha de ser quelcom amb molts matisos, tant a nivell de competició com fora d’aquest.

J: Sí, de fet a l'àmbit musical passa el mateix: l'anomenada música contemporània és una pràctica anquilosada en la institucionalitat i emparada en l’autonomia de la financiació pública que ofega les propostes emergents.

Ll: I sobre tot en cultura, pel que fa a l'emergència, hi ha un error comú que és pensar que l'objectiu és arribar a ser Haneke. No, la cultura està per sobre de tot això. La meva manera de veure, viure i experimentar el (i amb el) món està per sobre d'aquesta excel·lència: és quelcom del dia dia, de saber que puc fer les coses d'una manera més o menys crítica, creativa, productiva a nivell de coneixement. O també prescindir-ne i perpetuar estereotips, deixar-me dur pel vent... això és el que interessa a aquesta democràcia i a l'economia: tenir una massa capacitada però que no estiri, o que estiri tot i sabent que no pot arribar enlloc, i que per tant han de consumir els productes ja circulants en el mercat. I per això anem fent i suportant els mateixos projectes sempre, les mateixes seguretats polítiques....

J: I ara des del Prat com ho fas això, des del nucli de la institució?

Ll: Està resultant tot un repte, sí.

J: Quan de temps hi portes, com hi accedires?

Ll: Doncs ara fa un any que hi treballo, i hi vaig accedir presentant-me a un procés de selecció públic per primera vegada en la vida. Era un moment en què havia de poder veure les coses des de certa distància, i quan va sorgir aquesta oportunitat no ho vaig dubtar. La veritat és que està resultant tota una oportunitat,
El repte que és interessant en un lloc com el Prat, i que particularment em fascina, és el fet de no treballar en una institució central ni en una localitat central. Des d’un indret amb unes especificitats tan curioses com les del Prat (marcat per la proximitat amb Barcelona, la presència d'equipaments com l'aereoport o la recent polèmica amb Eurovegas) s'està articulant un debat sobre què és la cultura en relació a l'economia, l'urbanisme...
Estic gairebé lluitant més en aquest sentit per veure com es pot treballar des de la institució desinstitucionalitzant-la al màxim, a més en un projecte a llarg termini. Això és tot un repte.  No és una intervenció puntual d'alguns mesos (on hi llenço algunes bombes i me'n vaig!), sinó de llarg recorregut i per tant àmplia trascendència.

J: Com hi estàs contractat?

Ll: Tinc un contracte indefinit, vinculat a un conveni signat per l'associació sense ànim de lucre que gestiona el centre amb l'Ajuntament. La seva missió no és tant gestionar un equipament com -i precisament això és el que estic posant de relleu des de la meva feina- imbricar la cultura en un projecte de ciutat. I, de fet, una de les coses més subtils que estic fent i que no sé fins a quin punt en són conscients o no a el Prat és que estic fent desaparèixer el Centre d'Art. Estem a punt de generar un projecte que elimina el Centre d'Art de facto (evidentment l'edifici continuarà estant allà), el nom de Centre d'Art continuarà com a nom d'equipament però tot el dispositiu d'acció des del que treballava deixarà de fer-se sota l’etiqueta del Centre d’Art. I ho estem plantejant des de l'acció i no pas des de l'equipament. En certa manera això és el que figurava a l'encàrrec que em van fer quan vaig accedir a la direcció: un programa de suport a la creació, de treballar amb el teixit creatiu. Quadrava aquesta idea de teixit amb la capitalitat d'un centre d'art? No. 

J: I a nivell polític com es veu aquesta descentralització?

Ll: A nivell polític hi ha moltes complicitats en aquest sentit, estic gaudint d’aquesta activitat d'implicació en un entorn institucional en el que has d'estar negociant permanentment amb diferents interlocutors. Això és sens dubte interessant i tot un repte. La veritat és que m'agrada el lloc des d'on puc experimentar-ho, això des de la Diputació o un altre òrgan de centralitat seria impossible. En aquests casos decideix més sovint la urgència política que el treball real dels gestors o dels creadors, i l'interferència política en aquests casos té resultats sovint molt discutibles.

J: Per això l'eina dels contractes programa, en aquest tipus de responsabilitats, no?

Ll: Sí, clar, no pots fer segons quines coses! També em sembla relativament bé que no hi hagi una llibertat absoluta, em sembla bé la ingerència política sempre i quan sigui en virtut d'uns objectius i motius democràtics, legítims, amb sentit: amb un programa cultural que ho fonamenti. El que no pot ser és ingerència per ingerència i sense plantejaments de sostenibilitat.

 ----
* Està en curs una publicació amb la recopilació d’aquesta experiència.

27 de juny 2012

Arxiu Fotogràfic / Análisis de proyectos e instituciones por alumnos del master oficial

Seguimos con la serie de análisis de instituciones y proyectos culturales por parte de los alumnos del Máster Oficial en Gestión Cultural de la UB. Esta semana...

Arxiu Fotogràfic
(por Henar Ortega)



El Arxiu Fotogràfic forma parte del Archivo Municipal de Barcelona. Junto con otros órganos, centros y servicios configura el Sistema Municipal de Archivos. Su objetivo es cuidar de los fondos fotográficos de la administración municipal, y de los fondos y colecciones fotográficos de otra procedencia de interés para la historia de la ciudad. También actúa como centro de referencia de la Administración municipal en relación con el tratamiento de imágenes. Depende, en primera instancia, de la Dirección General del Sistema Municipal de Archivos y de sus comités de Dirección y de evaluación y acceso; y del Ayuntamiento de Barcelona en última.

El Arxiu está ubicado en el barcelonés barrio del Borne, muy próximo al Arc de Triomf. Su sede está en la segunda planta del convento de San Agustín, un edificio que sirvió también como cuartel (principios del siglo XIX), y que en 1992 pasó a tener titularidad del Ayuntamiento de Barcelona. El espacio, unas instalaciones de unos 1587 metros cuadrados, dispone de una sala de trabajo para labores de descripción, digitalización y conservación preventiva; un laboratorio de conservación; un laboratorio analógico y otro de reproducción; 213 metros cuadrados dedicados a depósitos; una sala de consulta; y 178 metros cuadrados de sala de exposición.

Sus fondos incluyen materiales desde la Primera República hasta los Juegos Olímpicos de Barcelona 1992, no sólo fotográficos: hay desde fotografías en papel o en negativo hasta instrumentos clave en la historia de la imagen (ejemplo: daguerrotipo). Se consigue, así, un conjunto de interés por su carácter documental y divulgativo. El conjunto del acervo procede tanto de archivos de titularidad pública (30%) existentes desde inicios del siglo XX como de materiales de titularidad privada (el restante 70%, procedente de asociaciones, autores, individuos o familias anónimas). La recepción de los mismos es constante.

La actividad del Arxiu

            El Arxiu tiene básicamente las funciones de conservar, describir y difundir los fondos fotográficos de interés para la ciudad. Generar conocimiento en torno a la fotografía mediante una labor de investigación de todos los aspectos propios y contextuales de los materiales es el efecto más importante que se desprende de todos esos trabajos. Por su sala de exposiciones y de consulta, el Arxiu es un lugar abierto al público, si bien no tiene gran afluencia debido a asuntos comunicacionales que más tarde se abordarán, y a su ubicación en una planta alta y no a pie de calle. Cabe señalar que La Virreina Centre de la Imatge, como equipamiento consagrado a la fotografía también de titularidad pública, sirve en ocasiones de lugar de exposición de materiales del acervo del Arxiu, logrando una mayor afluencia de público.
            La mencionada labor de investigación se materializa en las exposiciones que producen, organizan y comisarian desde el Arxiu o en colaboración con otras entidades. Además en ocasiones llevan a cabo ediciones de publicaciones con diversos contenidos derivados de esos trabajos de investigación. Por otra parte, y con la firme intención de poner en valor el patrimonio del Arxiu y en general, el patrimonio cultural de Barcelona, organizan rutas que recrean determinadas secuencias del acervo del archivo, buscando siempre la consonancia, analogía y reflexión. Asimismo organizan visitas escolares a sus instalaciones. En general el plan de actuaciones no viene regido por ninguna especificación cuantitativa ni temporal, y el ritmo del trabajo o los acontecimientos como la donación inesperada de algún fondo, o la conmemoración de algún hecho histórico o efeméride marcan bastante la dirección del trabajo de esta entidad.
Comunicación y Marketing del Arxiu
            El público objetivo del Arxiu es toda la población de Barcelona y de fuera. Su propuesta es amplia y, a priori, del interés de cualquier persona, sea cual sea su procedencia o formación/intereses específicos. Para canalizar bien que esta oferta divulgativa llegue a todos los públicos y consiga atraer se necesita elaborar e implementar un completo plan de marketing y comunicación que de momento no existe tal y como debiera. Vayamos por partes:
            En cuanto a la comunicación, el Arxiu es consciente del contexto tecnológico actual y ha puesto en marcha un acertado plan de difusión online e incluso mobile, disponiendo de un amplio número de imágenes disponibles en su web (la “sala de consulta” del presente/futuro) e incluso de una app para el móvil. Lo que es más deficitario es la comunicación que aborde la existencia de la propia entidad en sí. Debido, quizás, a lo desconocido del trabajo en un archivo para el común de la sociedad, y a su falta de ubicación a pie de calle, el organismo no atrae la atención en sí mismo, ni consigue poner en valor toda la cadena que supone el trabajo allí efectuado de cara al público y a los medios. Se hace necesario, pues, un completo plan de comunicación específico implementado desde la propia entidad y en el que prime la difusión de manera divulgativa sobre la misma. Según su propio director, la comunicación se lleva a cabo directamente desde el Ayuntamiento. El problema es que ese departamento del Ayuntamiento lleva la comunicación de este organismo y de muchos más, por lo que es difícil que el Arxiu se diferencie y sobresalga en comparación con otros.
            En cuanto a Marketing y captación de públicos, sería interesante que se tratara de atraer público de manera física a la sede, ya que se trata de una arte plástica que, si bien puede ser vista a través de una pantalla de ordenador, no se concibe en su verdadero valor si no se ve en persona, máxime existiendo un valor añadido en sus salas con instrumentos históricos en torno a la fotografía (mencionado en la introducción). Así, el organismo precisa de un acercamiento al público, para lo cual no basta con las actuales postales promocionales en papel (muy acertadas, por otra parte, tratándose de fotos) y cartelería de ciudad. La institución precisa, así, de un completo plan de Social Media: estar presentes y cerca de su público en las principales redes sociales (Facebook y Twitter), ya que actualmente sólo tienen perfil abierto en Flick, y esta plataforma no es tan masiva. Se trata no sólo de estar presentes, sino dar lugar a la participación tanto de manera virtual como de forma física. Es necesario reinventar el posicionamiento de la institución, en este momento prácticamente carente de un lugar en el imaginario colectivo.
            Esta especial atención en el marketing y la comunicación debe dirigir esfuerzos tanto a la población local como a la del resto del estado español y del exterior. Por lo tanto, debe ser llevada a cabo en el máximo de idiomas posibles. Actualmente la web se encuentra en catalán, castellano e inglés, y sería interesante considerar incluir lenguas como el alemán, francés o portugués (y otras de especial relevancia atendiendo a las estadísiticas sobre los turistas llegados a Cataluña), tanto en los medios digitales como en los materiales de difusión tradicional.
Un espacio gestionado por 8 personas en régimen funcionarial
            El Arxiu cuenta con una plantilla de 8 personas fijas, que son funcionarios. Se trata de cuatro técnicos superiores (conservación, difusión, reproducción y el Director Archivero), dos técnicos medios (uno dedicado al archivo y otro dedicado a labores de técnico en comunicación), un auxiliar (responsable de la sala de consulta), y un administrador. Adicionalmente, el organismo contrata a profesionales externos por necesidades del servicio, sobre todo para labores de digitalización y descripción e identificación. Además la entidad participa en planes de inserción laboral, y en ocasiones han contado con personas llegadas de planes de ocupación de iniciativas como Barcelona Activa.
 Financiación del Arxiu
            Como se ha dicho anteriormente, el Arxiu es un equipamiento dependiente del Ayuntamiento de Barcelona. Por eso, la dotación económica que conforma el presupuesto de la institución la otorga el Institut de Cultura conjuntamente con la Generalitat de Catalunya. Con ese montante se sufragan los gastos de personal de acuerdo con las tablas estipuladas para ello en la función pública. El mantenimiento de las condiciones con las que deben contar los depósitos, el mantenimiento general de las dependencias y la adquisición de nuevos materiales son otras de las partidas de mayor tamaño.
            En cuanto a actividades que produzcan ingresos, la que está más consolidada es la venta de fotografías, En el establecimiento de la infraestructura necesaria para poder llevar a cabo esa actividad mercantil se invierte un 20% del presupuesto total. Toda la plataforma y las propias transacciones la lleva a cabo una empresa externa, cuya comisión por unidad de venta es del 50%. Quizás este gasto e inversión podrían optimizarse destinando una cierta parte a I+D internamente, manteniendo a un equipo que pudiera diseñar e implementar el sistema desde dentro de la institución, hasta llegar a un punto de operatividad que permitiese hacer directamente la transacción y evitar la pingüe comisión del intermediario.
            El patrocinio no está especialmente contemplado como una vía de financiación. De hecho, como hemos apreciado en el apartado sobre el personal, en la plantilla no hay ningún profesional dedicado exclusivamente a esta actividad comercial. Los únicos patrocinios que recibe el Arxiu ocasionalmente nacen de colaboración de empresas, instituciones o acontecimientos con el Ayuntamiento. Éste en ocasiones destina alguna de estas colaboraciones y vinculaciones externas al organismo que nos ocupa. Se suele tratar de patrocinios en especie. Dada la carestía de todos los materiales que rodean al hecho fotográfico, es una forma interesante de sufragar ciertos gastos. Aún así, conseguir sponsors que aportaran dinero líquido debería ser uno de los objetivos de próximos ejercicios del organismo, más teniendo en cuenta la coyuntura económica y política actual y previsible para años venideros.
Conclusión
            El Arxiu Fotogràfic debe revisar la totalidad de su planteamiento a nivel de gestión. Es necesaria una estrategia definida en cuanto a financiación, personal y comunicación para adaptar la institución a la actual situación económica y política y para inclinarla hacia la mayor sostenibilidad y optimización de recursos posible. Del encuentro con el director del organismo se desprende la falta de control sobre este tipo de cuestiones y lo que es más grave, la aparente despreocupación en torno a ello. En un momento como el actual en el que la cultura está, entre comillas, en peligro, hay que ser muy cuidadosos e intervenir en pos de la continuidad. La labor de este archivo barcelonés es muy valiosa y sólo una correcta gestión garantizará su supervivencia. Una permanencia que sería objetivamente justa, y que debe ser construida desde los mismos cimientos y concepción organizativa.
Henar Ortega Hortigüela
Gestión Cultural y Comunicación 2.0
LinkedIn / @henarrr

15 de juny 2012

Nueva Blogosfera Cultural

¡Estamos de celebración! Ayer, el Programa de Gestión Cultural de la UB estrenó una nueva plataforma, especialmente interesante para los usuarios de este blog. Se trata de la Blogosfera culturaluna comunidad de blogueros que intercambian sus experiencias y conocimientos sobre gestión y políticas culturales en Iberoamérica.

Blogosfera Cultural (www.blogosferacultural.org) es una nueva plataforma que recopila y presenta todos aquellos blogs sobre gestión y políticas culturales nacidos en el seno del espacio cultural iberoamericano, entendido éste en su acepción más amplia. También se referencian posts de interés encontrados en blogs que tratan mayoritariamente otros temas. Un buscador especializado permite encontrar rápidamente las referencias más relevantes en función de los intereses de cada usuario.

Además, esta plataforma tiene su propio blog: el Blog de Blogs, un espacio colaborativo que está en manos de un Consejo Editorial formado por reconocidos expertos, mayoritariamente blogueros en activo, que valoran periódicamente el debate sobre las principales áreas de la gestión cultural usando como recurso, fuente de inspiración o material de apoyo aquellos blogs referenciados en la blogosfera que traten sobre el mismo tema.

El proyecto incluye también una sección de recursos y enlaces de interés, además de un bloque con todos aquellos tweets con el hashtag #blogcult. 

29 de maig 2012

Festival Screen / A medio camino...

Hasta el 2 de junio sigue celebrándonse el  Festival Screen de video-arte, al cual han acudido tres estudiantes del Máster de Gestión Cultural para relatarnos su experiencia.


---

El comisariado independiente
es una guerra social
Por: Celia Zaragoza / holasoycelia.blogspot.com

Conforme avanzan los encuentros me voy dando cuenta de que la riqueza del Screen es también su principal vicio. Si ofrecer una programación extensa y diversificada permite dibujar un panorama exhaustivo de la creación visual internacional contemporánea, también dificulta mucho las opciones programáticas: es muy difícil conseguir que no se solapen las actividades y evitar la contra-programación resulta prácticamente imposible. Sin duda este es un punto clave a tener en cuenta para cualquier festival pero sabiendo que la audiencia del video arte aún no está consolidada en nuestro país (pese a tener ya más de 50 años de Historia!!) creo que el Screen from Barcelona debería cuidar más este aspecto. 

Ayer estuvimos hablando con Laura Planas, comisaria independiente a cargo de la expo Tech Noir que nosotros disfrutamos ayer en la AAAB, y cuya sede principal es el Consulado General de México. Se trata de un programa de 45 minutos formado por 13 videos de artistas mejicanos que proponen un paso más hacia la creación de nuevos géneros artísticos a partir de la relación entre el arte y la tecnología.  Herederos del aníme y el manga como principales exponentes de la mutación de los géneros que se produjo durante la postguerra japonesa, estos artistas nos proponen el tech noir, un "cruce entre la estructura narrativa del cine negro y  la herencia de personajes nacidos del pánico nuclear".

En este sentido, pregunto a Laura sobre el significado del concepto video arte en el momento actual.
  • Si en sus orígenes nace como una disciplina intrínsecamente ligada a la manipulación del soporte físico, la propia película, ahora que el concepto "soporte" se está diluyendo cada vez más, ¿cómo podemos establecer una frontera clara entre del video y el cine?
  • El video arte se distingue por la intención del artista, hay una fuerte voluntad de experimentar, experimentar con la imagen a través de cualquier formato. Y tampoco existe esa supeditación a una duración concreta. Por ejemplo cada una de las piezas de Tech Noir se desarrolla durante un tiempo distinto.


En otro orden de cosas, Laura insiste en que "lo más importante es el proceso". Y sin duda esta expo es un buen ejemplo. Inicialmente, fue concebida como una invasión del espacio a través de 13 proyectores capaces de convertir el espacio díafano de la AAAB en 13 pantallas en movimiento. Finalmente, (y sobre todo por problemas, una vez más, de apoyos económicos prometidos y finalmente denegados) el programa de 45 min se reproduce en bucle proyectado sobre una de las paredes del espacio. Eso sí, la elección de esta pared invita a prolongar este proyecto a través de un futuro screen facade esbozado ya aquí por la irregularidad de la superficie de proyección: cuando la imagen se queda en blanco, no vemos una pantalla lisa, sino una mezcla entre una medianera desnuda y una pintura de Rothko en tonos transparentes.


Ahora me voy a un encuentro con Olivier Collet y Jérôme Lefaure, responsables del proyecto Homesession y con Augustin Rebetez, creador de After Dark and More. 

Y después, nos toca la segunda dosis de ClaResil, en La Capella a las 19.30, proyección de Full Fire Arms de Emily Wardill. 


Desde luego, como diría mi abuela "Chica, ¡qué trajinete!"


23 de maig 2012

Festival Screen / Primer encuentro

Barcelona acoge desde jueves 17 y hasta el 2 de junio el X Festival Screen de video-arte. Durante esta edición la organización del festival va a llevar a cabo un programa de universidades que establece una serie de colaboraciones y convenios con universidades de distintos países.

Tres estudiantes del máster de gestión cultural de la UB participan en este programa:
      -  Cristina Dominguez / http://culturalgarden.wordpress.com
      -  Belén Salinas / www.seddecultura.wordpress.com
      -  Celia Zaragoza / holasoycelia.blogspot.com
 Hoy os dejamos con uno de sus posts.

---

Encuentro con Alex Brahim,
Comisario de ClaResil® 2012mg
Por: Cristina Dominguez / http://culturalgarden.wordpress.com/



Nuestro primer encuentro del programa Screen Scouts en el marco del Screen from Barcelona ha sido con Álex Brahim, comisario de la muestra ClaResil® 2012mg.

Descifrar las cajas de las medicinas nunca ha sido mi fuerte, menos mal que la reunión con su creador nos ha servido para entender mejor para qué sirve este “medicamento”. En el encuentro, que ha tenido lugar en La Capella, Àlex Brahim nos ha explicado su trayectoria profesional y cómo se gestó ClaResil® 2012mg.



¿Quién es Àlex Brahim?

Un comisario independiente nacido en Colombia, que lleva diez años en Barcelona, promiscuo declarado en lo que respecta al arte y a la cultura, y partidario de equiparar disciplinas artísticas y romper con las diferencias entre géneros que a veces se dan en el mundo del arte. Álex ha desarrollado proyectos y actividades en Matadero, CCCB, La Casa Encendida y LOOP, entre otros. En el 2008 ganó el Inéditos de Caja Madrid, que premia  proyectos de jóvenes comisarios.

Activos de ClaResil®


ClaResil® está compuesto por dos ingredientes activos: Clarividencia y Resiliencia. En palabras del comisario de la muestra, la clarividencia es ser algo más de lo que aparentan las personas a primera vista, saber leer entre líneas; la resiliencia es resistir, motivarse, ser capaz de reconvertir interiormente los pensamientos negativos a partir de tu mente, y transformarlos en impulso a pesar de la gravedad de la situación. A estos  ingredientes se aúnan otros dos potentes activos: intuición + conocimiento. Los artistas son otro de los componentes fundamentales, y han sido muy cuidados durante el proceso de creación del medicamento.

Indicaciones de ClaResil®

ClaResil® 2012mg está indicado para todos aquellos a los que la situación económica y política actual está haciendo que se encuentren en un momento bajo de ánimo.

Ante la situación de desasosiego, Àlex Brahim quería que la exposición fuera un marco para crear la impresión de que sí se pueden hacer cosas, que se pueden optimizar los recursos lo máximo posible.

Además, se pretendió crear un espacio de intercambio real, humano y social, una muestra que no fuera pasiva, sino un lugar en el que pasan cosas. Para ello se han programado diferentes actividades (dosis) en el marco de la exposición.

Efectos secundarios

Si visita esta exposición puede sufrir efectos secundarios como recuperación de la motivación, aumento de la energía positiva y mejora del ánimo. El espectro molecular compuesto por sus dos ingredientes principales ayuda a superar el duro momento que atraviesa la sociedad.

El efecto deseado del tratamiento es que ninguno de los visitantes de la muestra se vaya sin que algo les haya tocado la sensibilidad.

Dosis recomendadas

ClaResil® 2012 mg se puede visitar gratuitamente de martes a sábado de 12 a 14 h y de 16 a 20 h, y domingos y festivos de 11 a 14 h.

Segunda dosis: Molècules d’alliberament normal. Viernes 25 de mayo, 19.30h.
Tercera dosis: Molècules d’alliberament normal. Miércoles 30 de mayo, 19.30h.
Cuarta dosis: Molècules mixtes. Martes 12 de junio, 20.30h
Dosis de refuerzo: Molècules d’alliberament modificat prolongat. Martes 12 de junio, 20.30h.

Lugar: La Capella. C/ Hospitat 56, 08001 Barcelona

Más información sobre ClaResil® 2012mg en el siguiente prospecto.

15 de maig 2012

LA SECA / Anàlisi de projectes i institucions per alumnes del Màster Oficial


Encetem la segona quinzena de maig amb l'anàlisi de La Seca, per part d'una alumna del Màster en Gestió Cultural



LA SECA
(per Laura Resina)


La Seca, ubicada en una antiga fàbrica de monedes al barri del Born de Barcelona, és una Fàbrica de Creació contemporània dedicada a la creació, la producció i l’exhibició en els àmbits del teatre, la dansa, la màgia, el circ i altres arts escèniques, tant visuals com musicals. És una iniciativa del Brossa Espai Escènic que, a més, proposa activitats que fomenten l’estudi i l’experimentació de nous llenguatges creatius i programes de formació i de reflexió.
El Brossa Espai Escènic va ser fundat pel director escènic Hermann Bonnín i el màgic Hausson. Després de 14 anys construïnt amb èxit un projecte lligat a l'univers escènic i poètic de Joan Brossa i de totes aquelles activitats, teatrals i parateatrals, que responen als principis bàsics de les avantguardes històriques i de la creació contemporània, l’Ajuntament va concedir-los el 2009 la gestió d’aquesta nova Fàbrica de Creació, inaugurada aquest passat setembre.
La Seca neix amb l’objectiu de continuar mantenint Barcelona com un territori capdavanter en el món de les arts contemporànies, dedicant esforços a facilitar les eines i els espais necessaris perquè noves generacions d’artistes tinguin l’oportunitat de plantejar, experimentar i exposar els seus projectes. La seva missió és, doncs, constituïr-se com a centre de referència per a presents i futurs creadors. Un espai d’encontre, d’exhibició, d’intercanvi d’experiències, de transversalitat creativa i diàleg en l’àmbit del pensament contemporani; una plataforma per generar les oportunitats que aquests professionals no troben en altres institucions o entitats.

TITULARITAT.EQUIP DE GESTIÓ


El 2008 l'Ajuntament va adquirir aquest edifici històric i va convocar un concurs per a la cessió de la seva explotació com a equipament cultural i va remodelar-la segons les seves necessitats.
Va ser el mateix equip fundador del Brossa Espai Escènic, l'Hermann Bonnin i el  Jesús Julve, el màgic Hausson, a qui se'ls va otorgar la gestió d'aquest nou equipament. Ells són els encarregats de la direcció artística, però alhora hi ha dues persones més, encarregades de la direcció executiva, i una altra, responsable de la comunicació del centre. Al mateix temps,  la sala disposa d'un cap de sala i dos tècnics. La Seca es troba en una etapa inicial de funcionament i, per tant, fins que el nombre d'activitats no creixi, es vol mantenir un equip de treball semblant al que hi havia anteriorment a l’Espai Brossa. Tenint en compte que les dimensions de l’espai són molt més grans, és de preveure que aquest equip haurà de créixer en un futur.

ESPAI


Aquest antic edifici, situat a l'actual i emergent barri del Born, ha estat remodelat amb l'objectiu de situar-hi aquesta nova Fàbrica de Creació. És un nou espai que disposa, entre d'altres serveis i ofertes, de dues sales de diferent format per a representacions escèniques, un espai d'exposicions, una biblioteca especialitzada, un bar/restaurant (encara tancat) i una botiga/llibreria. Està distribuït en 3 plantes, cadascuna d'elles pensada per a acollir uns tipus d'activitats concretes, adaptades a les necessitats requerides. En definitiva, un espai gran, atractiu, situat en un barri en creixement i pròxim a les avantguardes i adequat a les necessitats i especificitats de la gran diversitat d'activitats que s'hi desenvoluparan.

LÍNIES DE TREBALL. PRODUCTE


L’anterior projecte del Brossa Espai Escènic va gaudir d’èxit gràcies a la coherència de la seva programació i l'alta qualitat dels seus espectacles, alhora que va convertir-lo en motor de cultura en el seu barri gràcies a múltiples activitats parateatrals. El nou espai de que disposen pretén ampliar aquesta oferta. Degut a les noves instal·lacions, l’equip de La Seca pot proposar muntatges més grans i altres disciplines escèniques, com la dansa i el circ. Entre d’altres serveis, La Seca consta de dues sales de diferent format per a representacions escèniques, un espai d’exposicions, una sala per a residència de projectes artístics i un bar en projecte d’obertura durant aquesta temporada. Estem parlant, per tant, d’un equipament amb òptimes instal·lacions i una magnífica infraestructura que pot convertir-lo en espai de referència.
Responent als seus objectius, la seva programació recull un conjunt d’activitats que exploren nous territoris de la poesia, de l’escena intergenèrica, de les avantguardes digerides i de les dramatúrgies submergides. També inclou un programa d’exposicions relacionades amb el món de l’espectacle, les arts visuals i les arts plàstiques, que sobretot girin al voltant de la figura i univers del poeta Joan Brossa. Com a fet diferencial, la seva programació culmina amb una oferta de tallers, seminaris i encontres amb professionals de diferents sectors de l’art i el pensament. A més, el projecte inclou un seguit d’activitats educatives dedicades a escoles, instituts, i altres col·lectius.
En definitiva, és manté la mateixa línia de programació que fins ara duia a terme l'Espai Brossa, però comptant amb un espai amb més recursos que, sens dubte, s’hauria de traduir en una major diversitat i qualitat en els muntatges.

MKT. COMUNICACIÓ i DIFUSIÓ


Degut al seu estat inicial, cal entendre que les estratègies de comunicació encara estan en un primer estadi. Actualment, només es duen a terme tasques de comunicació a través de canals virtuals. L’espai compta amb més de 3.000 adreces de correu electrònic recollides durant els 14 anys que va funcionar el projecte Espai Brossa (llegat molt positiu de l'etapa anterior), a les quals se'ls hi fa arribar el seu butlletí periòdicament. A més, està present força activament a les dues principals xarxes socials, Facebook i Twitter. Tot i així, l’equip és conscient que aquests canals són insuficients i ja estan elaborant estratègies de comunicació a través de cartelleria distribuïda per tota la ciutat, encara que haurà de passar un període d’adaptació abans que aquesta es dugui a terme plenament. Amb alguns mitjans de comunicació de ràdio i televisió tenen també acords d’intercanvi de visibilitat. Pel que fa a la venta d'entrades, utilitzen les plataformes més comuns, com són: Atrápalo, Telentrada i Ticketea

FINANÇAMENT


El pressupost anual de La Seca està al voltant dels 600.000€. Cal remarcar que aproximadament el 50% dels ingressos prové de finançament públic i el 40% (un percentatge prou elevat, comparat amb altres equipaments similars), prové del taquillatge. Alhora, també és rellevant el fet que la remodelació de l'equipament ha estat a càrrec de l'Ajuntament i, aquest els hi ha cedit durant 10 anys, més 5 de renovables, per a que puguin desenvolupar el projecte. Això suposa un gran avantatge davant d’altres equipaments (fins i tot, Fàbriques de Creació com la Nau Ivanow), que han de carregar a les seves espatlles el deute amb entitats financeres per a la remodelació dels seus espais. La font d'ingressos via sponsorització també l'estan treballant, però són plenament conscients que avui és díficil aconseguir-la, ja que són molt pocs els espais teatrals que aconsegueixen tenir finançament privat per aquesta via. El que sí s’ha posat en marxa són els patrocinadors a espectacles concrets amb la idea que cada espectacle tingui els seus propis patrocinadors d’acord al tipus de públic on es vulgui arribar. Trobo que és molt interessant aquesta iniciativa per a la diversitat en patrocinis segons el tipus d'activitat o espectacle, ja que els permetrà augmentar la seva visibilitat amb altres col·lectius.

ANÀLISI DEL PÚBLIC


Tot i ser un nou equipament cultural, La Seca compta amb la sort de ser la continuació de l'anterior projecte existent, l'Espai Brossa, que després dels seus 14 anys de trajectòria, havia aconseguit fidelitzar un nombre important de públic de diferents perfils, degut probablement a l'eclecticisme que caracteritzava la seva programació.
Actualment, amb l'ampliació del projecte i sota el paraigües de La Seca, es pretén també ampliar aquest ventall de públic, responent així a l'ampliació de disciplines artístiques i de les activitats que s'hi durant a terme, no només per a públic adult, sinó també infantil i familiar.

CONCLUSIONS

El nostre país ha estat i és, sens dubte, bressol d’un important número de creadors d’arts escèniques i visuals de caràcter experimental i alternatiu. Alguns dels seus treballs són reconeguts al continent europeu i a la resta del món. 

Som al segle XXI i la realització de continguts, valors i conceptes culturals que tenen com a objectiu l’estudi, l’experimentació i la difusió es manifesten com a fonamentals per afrontar el repte de les noves tecnologies i els nous llenguatges creatius. Aquest exercici és bàsic per fer possible l’aparició i el desenvolupament de nous creadors, ja que aquests són els nous valors de la nostra societat i els que crearan en els propers decennis el marc de treball en el sector cultural del país.
Si volem continuar sent capdavanters del món de les arts, per força s'ha de dedicar esforços a facilitar les eines i els espais necessaris perquè noves generacions d’artistes tinguin l’oportunitat de plantejar, experimentar i exposar els seus projectes. 

I és amb aquests objectius que neix La Seca, amb la voluntat de constituir-se com a centre de referència per a creadors presents i futurs. Caldrà veure, doncs, com anirà sent la trajectòria que aniran construïnt. El que sí és cert és que l'anterior Espai Escènic Brossa no ha decebut a ningú i s'havia posicionat en un dels espais referents a la ciutat. Tot apunta cap a bones expectatives: més recursos, més infraestructura, més recolzament i més somnis per complir, que esperem que puguin fer-se realitat!

Laura Resina
@laura_resina :: laura.resina@gmail.com