Experiències UB: La Central del Circ (II)

L'Albert Carles Ordi i Palomo, estudiant del Màster en Gestió Cultural UB, ens narra com va viure la seva experiència sobre la visita a la Central del Circ.

Llums apagats. Només un parell de focus apunten l'espectacle. El públic, —angoixat perquè en Marcel acaba d'assegurar que no sap ben bé què dir sobre el circ—, el segueix amb la mirada cap a la foscor que engoleix tota la sala. Penso: —Se n'haurà anat?— . Empasso saliva i intento copsar la seva figura d'entre l'obscuritat. De sobte, acompanyat d'un esglai gairebé sorgit de la tenebra, en Marcel es precipita vehementment sota els dos focus de llum i, amb un salt inesperat, cau de ple sobre una traspaleta de fusta que, per la força de la gravetat, comença a moure's directament i violenta envers l'únic micròfon de la sala. És en el precís moment en què aquest dispositiu està a punt de caure a terra que, en Marcel, amb un moviment indesxifrable de mans, el copsa en el buit. Silenci absolut. Torno a empassar saliva amb els ulls clucs i, traspassat el líquid la meva gola, els torno a obrir com aquell qui espera veure una meravella. En Marcel gira el cap vers el públic i, tot parlant no sé bé si per a ell o si per a la Humanitat sencera, —aquest és un signe característic dels genis indiscutibles, el no saber mai si parlen per a ells o per a altres— , assegura amb veu honesta, estirat encara sobre la traspaleta i aguantant la tensió del braç ben estirat per salvar el micròfon: — El circ podria ser aquest precís instant, l'instant en què, a quatre centímetres de terra, agafo el micròfon i el salvo de l'espetec que hagués causat en tota la sala. L'instant entre passat i futur en què la imaginació esdevé llei—. M'emociono, i vull aplaudir. Però no puc. Aplaudir seria tant com jutjar amb les mans aquest moment.

En Marcel s'asseu sobre la traspaleta i, davant del jove públic del Màster en Gestió Cultural, enceta un monòleg —o diàleg— amb la Humanitat, amb ell mateix, amb nosaltres, i amb ves a saber qui més. Mentre enraona, pel meu cap ressonen uns versos de Joan Vinyoli que, intuïtivament, acabo d'enllaçar amb en Marcel:

Ajunto mots per fer-me un trampolí
vers l'àmbit líric i assajar el trapezi
de la metàfora, en el buit, un salt mortal
per assolir una mica de realitat
fora del temps,
                         ulls aclucats,
                                              com ara, en bicicleta,
en algun lloc del món assaja algú

precaris equilibris sense mans,
endut enllà, fins que de cop s'adona
que va rodant segur pel vell passeig
cap a la font primera.
                                  És al moment precís
de l'equilibri insòlit que obres els ulls
a la blavosa, incerta llunyania
de les muntanyes que no li caldrà
mai tramuntar, car són de sobte en ell,
són ell mateix o l'altre que s'ha fet
de cop en ell, i veu:
                                la Torre de les Hores
esdevé far, l'esfera del rellotge
no marca el temps, ans il·lumina absorta
la nit que va caient damunt els horts.

Visitar La Central del Circ ha sigut, essencialment, per a mi, una experiència. I no és que se'n puguin tenir masses, d'experiències, a la vida. En general, no fem més que assajar “delicats equilibris sense mans” al voltant de la “Torre de les Hores”, i rarament som capaços de veure-hi amb els ulls clucs, —el que seria una experiència. Però a vegades, inesperadament, hi veiem, i ja no ens cal tramuntar muntanyes, —car són de sobte en nosaltres, o nosaltres mateixos que ens hem fet elles—. Doncs bé, tant l'espectacle d'en Marcel com les activitats que vam dur a terme amb els altres professionals del circ ens varen ensenyar, de dins estant, què és això del circ, —o millor dit, què podria ser—, i quina experiència humana esdevé entre aquestes persones que dediquen la vida sencera al qüestionament de la veritat i la força de la gravetat. I quina cosa més absurda, dedicar la vida a qüestionar-la! Potser sí, però potser és que només l'absurditat permet el bell silenci del qui hi veu clar. Com a gestor culturals en formació que som i, per tant, com aquelles persones que en un futur incert haurem d'ajudar a aquests creadors a poder seguir realitzant les seves obres dins d'un mercat cada cop més complicat, el poder compartir amb ells l'experiència que els mou a viure i a sentir com a professionals del circ, ha sigut quelcom del tot enriquidor no només per a nosaltres, sinó que, segurament, també per a ells. I és que el fet és que, si el que pretenem és que entre el gestor cultural i l'artista hi hagi cooperació, —que no competència—, aleshores el més essencial de tot és crear l'empatia necessària a tal fi. I això, evidentment, només és possible a través de compartir les experiències més íntimes i sinceres que ens construeixen a tots nosaltres.