Per Albert de Gregorio*
Un amic em comentava les dificultats a les que s'estava enfrontant en la seva responsabilitat publica. La més important en aquests moments era la coneguda com retallada pressupostaria. Sembla que aquesta es caracteritza, a totes les administracions publiques, per l’aplicació d'un percentatge fix de disminució en la consignació pressupostària de cada departament.
La seva preocupació em va suscitar diverses reflexions que poden ajudar a contextualitzar aquestes retallades. Algunes d’aquests reflexions estan relacionades amb la gestió pressupostària i d'altres poden ser de més utilitat pels gestors culturals que han de fer front a les retallades.
El punt de partida és que qualsevol responsable d'un departament de l’administració publica sap que les retallades lineals mai tenen el mateix efecte en tots els departaments. Quan ens diuen que la retallada serà d'un tant per cent determinat, el primer problema és saber quina és la xifra respecte a la que es calcula la retallada. Serà respecte de la consignació inicial del pressupost de l'any anterior, serà respecte del pressupost real a final de l'any anterior, o respecte de l’execució pressupostaria?
Els responsables polítics que opten per fixar percentatges de retallada opten per la via fàcil i obliden que existeixen alternatives com, per exemple, fer front als comportaments dilapidadors a l’administració publica. Per desgràcia, encara actualment, podem sentir el famós exhaurim la partida perquè l'any vinent ens donaran menys. O el que és el mateix, en oïdes del sector privat (cap al mes de novembre): presenta un pressupost per fer un encàrrec perquè tenim diners disponibles. Em pregunto si existirà algun estudi que estimi quants euros es podrien estalviar si s’ataqués aquesta malaltia.
Però el punt més important que vull destacar es el de la tremenda injustícia de les retallades lineals. Intento il·lustrar amb alguns exemple aquesta injustícia.
En ocasions la retallada s'aplica sobre el conjunt del pressupost del departament. Suposem per exemple que un departament ha de retallar un 12% del seu pressupost. Aquest objectiu és impossible perquè alguns dels capítols de despesa no tenen la mateixa possibilitat de reducció. Així per exemple el capítol I de despesa podrà reduir-se en una quantia molt baixa. I probablement, el capítol II també sigui molt poc flexible.
| 2010 | Variació | % |
Capítol I | 100 | -2 | -2,0% |
Capítol II | 150 | -5 | -3,3% |
Capítol IV | 100 | -15 | -15,0% |
Capítol VI | 250 | -50 | -20,0% |
| 600 | -72 | -12,0% |
En conseqüència la disminució pressupostària serà més alta sobre els capítols de transferències corrents o el d'inversions. Aplicar una retallada lineal a tota una administració pública beneficiarà aquells departaments que tinguin major flexibilitat. En general perjudicarà les politiques gestionades per aquells departaments amb un percentatge més alt de recursos humans, que sovint són els dels serveis a les persones.
Situació que s’agreuja quan es decideix aplicar mesures més “sofisticades” com la no cobertura de les baixes laborals o les jubilacions. Quina relació pot existir entre eficiència i probabilitat de comptar amb més o menys baixes laborals?
Alguns dels defensors de les retallades lineals argumentaran que aquestes es poden aplicar només sobre alguns dels capítols del pressupost de despesa. Així es pot aplicar una retallada "tan sols" als capítols II i IV. Aquesta no deixa de ser una subtil forma d’injustícia. Prenem per exemple el cas de les transferències corrents. Preguntem-nos quin serà l'efecte d'una reducció del 5% dels ajuts a menjadors escolars en un context de crisi en comparació amb la reducció del 5% dels ajuts a la introducció de les noves tecnologies en les aules. En un context de crisi caldrà valorar el creixement de les necessitats socials i per tant la necessitat de dotar dels recursos necessaris per afrontar-les. Un exemple similar seria el dels ajuts als lloguers socials front als ajuts a la renovació d’instal·lacions d'aire condicionat.
Crec que amb aquests exemples he il·lustrat que la retallada lineal és la solució fàcil i ràpida, però és la que acaba perjudicant els àmbits de les politiques públiques que tenen menor capacitat de pressió. Existeixen alternatives? Intento sintetitzar algunes.
La teoria de la gestió pressupostaria ens ofereix diverses alternatives. Començant per la teoria del pressupost de base zero que consisteix en elaborar programes pressupostaris en els que cada gestor ha de justificar la totalitat del seu pressupost, en base a les necessitats i a les prioritats. Aquesta via es de difícil aplicació pràctica, però no deixa de servir de referència.
Una possibilitat intermèdia es la del pressupost per programes, que consisteix en classificar tota la despesa en programes que han d’estar relacionats amb els objectius que es persegueixen, calculant el cost de les activitats necessàries per desenvolupar cada programa. Malauradament la reducció dels ingressos de les administracions públiques ha demostrat que les preteses aplicacions del pressupost per programes eren mes escenificacions que realitats. Una administració pública que realment estigui utilitzant el pressupost per programes no pot utilitzar la tàctica de la retallada lineal perquè no és coherent, i de fet algunes no només ho han fet sinó que a més ho han explicat en comunicat de premsa.
L’opció valenta dels responsables públics es la de l’anàlisi de l'efecte previst de cadascuna de les reduccions pressupostaries. Qualsevol responsable de qualsevol servei cultura públic es avui capaç de mostrar quin serà l'efecte de la reducció del pressupost sobre el servei que es presta. Disposem tant de l'instrumental teòric com de les dades per fer-ho.
Els gestors culturals, com altres responsables de serveis públics, poden aportar el seu coneixement per tal de facilitar la responsabilitat política de decidir quines son les àrees que es veuran afectades per la reducció de recursos. És el moment per revisar si els programes i els resultats són el més adequats
Fer-ho requereix, en primer lloc, valentia política perquè no és aquesta la via més ràpida ni la més senzilla. Els polítics podran ser valents si tenen clares quines són les seves prioritats. Les retallades lineals són també una forma d'amagar la manca de prioritats. Per poder portar a la practica les prioritats és necessari comptar amb informació adequada, la que poden proporcionar els responsables dels serveis que són els seus millors coneixedors, i també comptar amb la seva implicació.
En cas contrari, només haurem aconseguit difondre mesures sensacionalistes que hauran reduït a curt termini la despesa publica, perjudicant els àmbits mes febles de les polítiques públiques i sense generar canvis estructurals.
*Albert de Gregorio és economista i màster en gestió pública. És professor associat del Departament d'economia política i hisenda pública de la Universitat de Barcelona. Entre les diverses responsabilitats professionals ha estat President de BTV, Cap del servei d'educació de la Diputació de Barcelona, i director de l'àrea de drets civils de l'Ajuntament de Barcelona.
