21 de març 2011

Las “Fábricas de creación” barcelonesas toman cuerpo



Por Antoine Leonetti

La semana pasada, el alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, y el delegado de Cultura, Jordi Martí, eligieron la antigua fábrica Fabra i Coats en el distrito de Sant Andreu, para presentar el balance cultural de la ciudad para los años 2007-2011. La elección de esta espectacular antigua fábrica textil fue todo un símbolo, ya que el balance pone un especial énfasis en el Programa de Fábricas de Creación impulsado desde el 2006 por la ciudad condal, con el fin de incrementar la red de equipamientos públicos en la ciudad que da soporte a la creación y producción cultural. En este excepcional espacio de 14.000 metros cuadrados, joya de la corona de los espacios de creación, cabrán estudios de grabación, salas de edición, salas de ensayo para el teatro y la danza, espacios de creación plástica, etc. Otro espacio en Sant Andreu, la Nau Ivanow, antigua fábrica de pintura, es ahora un espacio cultural multidisciplinar. En Ciutat Vella, la antigua fábrica de moneda de Barcelona La Seca acogerá la nueva sede del Espai Brossa, dedicado a las artes escénicas, la poesía y la magia. La Escocesa en Poblenou, antigua fábrica de productos químicos para la industria textil, es ahora un centro de producción artística multidisciplinar enfocado a las artes visuales. La Illa Philips en Sants-Montjuïc (Zona Franca), era una antigua fábrica de bombillas, y se ha rehabilitado hoy para acoger un espacio de creación para la danza. La “gruta del Fòrum”, inmenso espacio situado por debajo de la planta fotovoltaica, es ahora el nuevo espacio de la Central del Circ. Muy importante también, la ampliación de Hangar-Centro de Producción de Artes Visuales y el Ateneo Popular 9 Barrios en el distrito de Nou Barris, sin olvidar la transformación o restauración de otros equipamientos como la nueva sede del DHUB, el Canódromo-Centre d’Art Contemporàni de Barcelona, o el Museo Blau, nueva sede del Mueso de Ciencias Naturales, que ocupará el edificio Fòrum, en un notable esfuerzo para dar vida a un espacio utilizado para macroconciertos, y muy vacío de vida el resto del año…

Retallades i gestió cultural

Per Albert de Gregorio*

Un amic em comentava les dificultats a les que s'estava enfrontant en la seva responsabilitat publica. La més important en aquests moments era la coneguda com retallada pressupostaria. Sembla que aquesta es caracteritza, a totes les administracions publiques, per l’aplicació d'un percentatge fix de disminució en la consignació pressupostària de cada departament.
La seva preocupació em va suscitar diverses reflexions que poden ajudar a contextualitzar aquestes retallades. Algunes d’aquests reflexions estan relacionades amb la gestió pressupostària i d'altres poden ser de més utilitat pels gestors culturals que han de fer front a les retallades.
El punt de partida és que qualsevol responsable d'un departament de l’administració publica sap que les retallades lineals mai tenen el mateix efecte en tots els departaments. Quan ens diuen que la retallada serà d'un tant per cent determinat, el primer problema és saber quina és la xifra respecte a la que es calcula la retallada. Serà respecte de la consignació inicial del pressupost de l'any anterior, serà respecte del pressupost real a final de l'any anterior, o respecte de l’execució pressupostaria?
Els responsables polítics que opten per fixar percentatges de retallada opten per la via fàcil i obliden que existeixen alternatives com, per exemple, fer front als comportaments dilapidadors a l’administració publica. Per desgràcia, encara actualment, podem sentir el famós exhaurim la partida perquè l'any vinent ens donaran menys. O el que és el mateix, en oïdes del sector privat (cap al mes de novembre): presenta un pressupost per fer un encàrrec perquè tenim diners disponibles. Em pregunto si existirà algun estudi que estimi quants euros es podrien estalviar si s’ataqués aquesta malaltia.
Però el punt més important que vull destacar es el de la tremenda injustícia de les retallades lineals. Intento il·lustrar amb alguns exemple aquesta injustícia.
En ocasions la retallada s'aplica sobre el conjunt del pressupost del departament. Suposem per exemple que un departament ha de retallar un 12% del seu pressupost. Aquest objectiu és impossible perquè alguns dels capítols de despesa no tenen la mateixa possibilitat de reducció. Així per exemple el capítol I de despesa  podrà reduir-se en una quantia molt baixa. I probablement, el capítol II també sigui molt poc flexible.


2010
Variació
%
Capítol I
100
-2
-2,0%
Capítol II
150
-5
-3,3%
Capítol IV
100
-15
-15,0%
Capítol VI
250
-50
-20,0%

600
-72
-12,0%

En conseqüència la disminució pressupostària serà més alta sobre els capítols de transferències corrents o el d'inversions. Aplicar una retallada lineal a tota una administració pública beneficiarà aquells departaments que tinguin major flexibilitat. En general perjudicarà les politiques gestionades per aquells departaments amb un percentatge més alt de recursos humans, que sovint són els dels serveis a les persones.
Situació que s’agreuja quan es decideix aplicar mesures més “sofisticades” com la no cobertura de les baixes laborals o les jubilacions. Quina relació pot existir entre eficiència i probabilitat de comptar amb més o menys baixes laborals?
Alguns dels defensors de les retallades lineals argumentaran que aquestes es poden aplicar només sobre alguns dels capítols del pressupost de despesa. Així es pot aplicar una retallada "tan sols" als capítols II i IV. Aquesta no deixa de ser una subtil forma d’injustícia. Prenem per exemple el cas de les transferències corrents. Preguntem-nos quin serà l'efecte d'una reducció del 5% dels ajuts a menjadors escolars en un context de crisi en comparació amb la reducció del 5% dels ajuts a la introducció de les noves tecnologies en les aules. En un context de crisi caldrà valorar el creixement de les necessitats socials i per tant la necessitat de dotar dels recursos necessaris per afrontar-les. Un exemple similar seria el dels ajuts als lloguers socials front als ajuts a la renovació d’instal·lacions d'aire condicionat.
Crec que amb aquests exemples he il·lustrat que la retallada lineal és la solució fàcil i ràpida, però és la que acaba perjudicant els àmbits de les politiques públiques que tenen menor capacitat de pressió. Existeixen alternatives? Intento sintetitzar algunes.
La teoria de la gestió pressupostaria ens ofereix diverses alternatives. Començant per la teoria del pressupost de base zero que consisteix en elaborar programes pressupostaris en els que cada gestor ha de justificar la totalitat del seu pressupost, en base a les necessitats i a les prioritats. Aquesta via es de difícil aplicació pràctica, però no deixa de servir de referència.
Una possibilitat intermèdia es la del  pressupost per programes, que consisteix en classificar tota la despesa en programes que han d’estar relacionats amb els objectius que es persegueixen, calculant el cost de les activitats necessàries per desenvolupar cada programa. Malauradament la reducció dels ingressos de les administracions públiques ha demostrat que les preteses aplicacions del pressupost per programes eren mes escenificacions que realitats. Una administració pública que realment estigui utilitzant el pressupost per programes no pot utilitzar la tàctica de la retallada lineal perquè no és coherent, i de fet algunes no només ho han fet sinó que a més ho han explicat en comunicat de premsa.
L’opció valenta dels responsables públics es la de l’anàlisi de l'efecte previst de cadascuna de les reduccions pressupostaries. Qualsevol responsable de qualsevol servei cultura públic es avui capaç de mostrar quin serà l'efecte de la reducció del pressupost sobre el servei que es presta. Disposem tant de l'instrumental teòric com de les dades per fer-ho.
Els gestors culturals, com altres responsables de serveis públics, poden aportar el seu coneixement per tal de facilitar la responsabilitat política de decidir quines son les àrees que es veuran afectades per la reducció de recursos. És el moment per revisar si els programes i els resultats són el més adequats
Fer-ho requereix, en primer lloc, valentia política perquè no és aquesta la via més ràpida ni la més senzilla. Els polítics podran ser valents si tenen clares quines són les seves prioritats. Les retallades lineals són també una forma d'amagar la manca de prioritats. Per poder portar a la practica les prioritats és necessari comptar amb informació adequada, la que poden proporcionar els responsables dels serveis que són els seus millors coneixedors, i també comptar amb la seva implicació.
En cas contrari, només haurem aconseguit difondre mesures sensacionalistes que hauran reduït a curt termini la despesa publica, perjudicant els àmbits mes febles de les polítiques públiques i sense generar canvis estructurals.

*Albert de Gregorio és economista i màster en gestió pública. És professor associat del Departament d'economia política i hisenda pública de la Universitat de Barcelona. Entre les diverses responsabilitats professionals ha estat President de BTV, Cap del servei d'educació de la Diputació de Barcelona, i director de l'àrea de drets civils de l'Ajuntament de Barcelona.

17 de març 2011

Imputado el Director del Festival de Sitges por la exhibición de "A Serbian Film"



Por Marta García Perales, alumna del Postgrado en Gestión y Políticas Cutlurales

Estos días salió a la luz  a través de los medios de comunicación la noticia de que el director del Festival de Cine Fantástico de Sitges, Ángel Sala, ha sido imputado por un juez de Vilanova y la Geltru (Barcelona) por la exhibición de la polémica película A serbian film en la última edición del certamen, del pasado mes de octubre. El motivo es que la fiscalía de Barcelona realizó una investigación debido a que la Asociación de Defensa del Menor denunció el caso ante la Fiscalía, que abrió diligencias y concluyó que dos secuencias del filme podrían traspasar la legalidad: la violación de un bebé recién nacido -representado por un muñeco- y otra en la que se intuye la práctica de sexo con un menor. Por tanto se le podría imputar un delito exhibición de pornografía infantil por permitir el pase de la cinta.

Según el juzgado, Ángel Sala podría haber cometido un delito recogido en el artículo 189.7 del Código Penal, que castiga con penas de tres meses a un año de cárcel o multa a quien "produjera, vendiera, distribuyera, exhibiera o facilitara por cualquier medio material pornográfico en el que no habiendo sido utilizados directamente menores o incapaces, se emplee su voz o imagen alterada o modificada". A Serbian film fue dirigida por Srdjan Spasojevic, quien definió la película como "una metáfora de nuestra vida cotidiana, en la que somos explotados por otros que manejan nuestro destino desde que nacemos hasta que morimos". La cinta explica la historia de un actor porno retirado que recibe un cheque en blanco por participar en la obra definitiva, que incluye escenas muy violentas y de sexo extremo. La película ha sido exhibida en diferentes certámenes, como por ejemplo dos de los mercados más prestigiosos del mundo: el Mercado y Festival de Cine de Cannes y el American Film Market en Santa Mónica, California, y será distribuida comercialmente por el Reino Unido, Canadá y EUA, y también ha recibido premios como en el festival Fantasporto, celebrado en la localidad portuguesa de Oporto, la película -dirigida por el serbio Srdjan Spasojevic- fue distinguida con el premio especial.
Desde entonces han salido muchas voces apoyando al director del Festival de Sitges, Ángel Sala, entre ellos los directores de los diferentes festivales de cine que se celebran en el Estado como: Javier Angulo (Festival de Valladolid), José Luis Rebordinos (Festival de San Sebastián), Carmelo Romero (Festival de Málaga), Josemi Beltrán (Semana de Cine Fantástico y de Terror de San Sebastián), entre otros. Asociaciones como: Guionistas Asociados de Cataluña y el Sindicato de Guionistas de Cataluña, productoras como Alta Realitat o prensa online y escrita como Decine, entre otros.

Desde el Festival Internacional de Cine Fantástico de Sitges han publicado un comunicado donde dan apoyo a su director y explican las medidas preventivas que tomaron para la exhibición de la película, entre las cuales estaba el informar y pedir el carnet de identidad para que no pudiera entrar ningún menor de edad.

¿Este caso podría servir como precedente para que se abra una dinámica de censura en la cultura? ¿Creéis que es punible el haber exhibido la película A Serbian Film, para un director de festival de cine, en vez de imputar al director y al productor del film? Dejo estas cuestiones sobre la mesa, porque realmente nos puede llevar a una reflexión profunda del tema.

4 de març 2011

Un exemple de bona pràctica: les fitxes temàtiques de l'Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya



Per Antoine Leonetti

L’associació de Professionals de la Dansa de Catalunya (APDC, www.dansacat.org) és un excel·lent exemple d’associació molt activa que ofereix nombrosos recursos reals als seus socis, per a una disciplina particularment desatesa per part dels serveis públics. En el marc de la seva estratègia de suport a la gestió de les companyes, l’APDC ha elaborat tot un sistema de fitxes temàtiques, que es poden descarregar directament des de la seva pàgina web. Partint de la senzilla idea segon la qual els ballarins, quan es decideixen a passar al món de la gestió, no tenen habitualment els recursos necessaris com per saber gestionar una companya sencera, aquest serveis els fa 5 cèntims sobre temes claus com a la constitució d’una associació, la gestió d’un projecte, la realització d’un pressuposts, les subvencions públiques, la comunicació cultural, el desenvolupament professional, etc. Aquestes fitxes es poden descarregar directament des de www.dansacat.org/recursos/
Una excel·lent iniciativa, a analitzar abans de la celebració el proper 29 d’abril del Día Internacional de la Dansa.

Se acerca la inauguración del Centro Cultural Niemeyer, en Avilés



Por Antoine Leonetti

Woody Allen tocará el próximo 25 de marzo en Avilés con su grupo de jazz, durante los actos de inauguración del Centro Cultural Internacional Oscar Niemeyer. Un invitado de lujo a la altura de un proyecto fascinante, que se ha desmarcado de los embrollos politico-financieros asociados habitualmente a la realización de otros mega-proyectos culturales en nuestro país. Con un presupuesto inicial relativamente reducido de sólo 24,5 millones, y que sólo se incrementó en 8 millones al final (muy poco si lo comparamos con los 132 millones iniciales, convertidos en 475 millones de momento, para la inacabada Ciudad de la Cultura en Santiago de Compostela), el centro es el resultado de la estrecha colaboración del genial arquitecto brasileño de 103 años, tan preocupado de llevar la cultura hacia todos y de manera igualitaria, y de una administración local deseosa de dotar Avilés de un atractivo centro cultural y educativo. Ganador en 1989 del Premio Príncipe de Asturias, Niemeyer había querido regalar al rincipado una obra simbólica, con motivo de los 25 años del premio en 2006.

Construido en sólo tres años, con el excepcional acuerdo de todos los partidos políticos y gracias a un cuidado estudio de su emplazamiento y de las necesidades ciudadanas, el centro ha contado desde su propia concepción con el pleno respaldo de la población. Empezó incluso a ser activo antes de la propia construcción, programando numerosas actividades y consiguiendo ya el reconocimiento internacional. A finales del 2007, Avilés acogió así el primer G8 de la cultura, con la presencia de representantes del Centro Pompidou, del Lincoln Centre o de la Biblioteca de Alejandría, y en paralelo a la construcción empezó a desarrollar acuerdos de colaboración con grandes centros como el Carnegie Hall de Nueva York, el Old Vic de Londres, o la Academia del Cine Europeo. Cuenta en su consejo asesor a personalidades de renombre internacional como Woody Allen, Paolo Coelho o Stephen Hawking.

Construido en pleno centro de Avilés, en un terreno antes degradado de su zona portuaria, quiere dar a la cultura un papel central en la ciudad. Lo componen cuatro construcciones repartidas en una gran plaza: un espacio expositivo diáfano en forma de cúpula, un auditorio, una torre mirador con restaurante, y un edificio multiusos para cine, teatro, danza, y exposiciones. Un espacio abierto a todos, con un auditorio sin palcos para borrar diferencias, y un escenario abierto tanto hacia dentro como hacia fuera, para los espectáculos al aire libre. El único edificio de Niemeyer en España, ya icono de los Asturianos y que pronto será un centro de referencia en Europa, concebido eso sí con una clara visión de lo que son los derechos culturales y educativos, porque como indica el propio Niemeyer, “una Fundación con sentido social que busca la justicia es lo más importante, es más importante que la arquitectura”.