Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gestió cultural. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gestió cultural. Mostrar tots els missatges

30 de març 2016

Dues guanyadores ex aequo del Premi Internacional Ramon Roca Boncompte 2015 d’Estudis de Gestió Cultural


La mexicana Liliana López i la catalana Gemma Carbó, guanyadores ex aequo del Premi Internacional Ramon Roca Boncompte 2015 d’Estudis de Gestió Cultural (dotat amb 6.000€) presentaran la seva recerca el proper dimarts dia 5 d’abril de 2016, a les 19h, a l’Aula Magna de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. 
El treball de Liliana López es titula ‘La gestión cultural como construcción de la ciudadanía’. Des d’una perspectiva llatinoamericana (Liliana López és mexicana) però que te sentit a escala universal, s’endinsa en les possibilitats de les polítiques i la gestió cultural per endegar processos de transformació en favor d’una ciutadania activa. Analitza diverses estratègies i aposta per una determinada forma de fer gestió cultural afavoridora de la construcció de ciutadania.
La recerca de Gemma Carbó, ‘Pensar l’educació des de la cultura: polítiques culturals i educació a Catalunyaconsisteix en una crítica a la baixa correlació existent entre les polítiques culturals i les educatives a Catalunya. La investigació identifica els factors de divergència i demostra les dificultats de l’articulació entre els dos camps, al mancar un veritable diàleg entre els diversos actors i institucions involucrades per causes polítiques i sociològiques.
El jurat del premi, presidit per Maria Dolors Enrich (Ros Roca Group) i format per Joan Biscarri (Universitat de Lleida), Lluís Bonet (Universitat de Barcelona), Alba Colombo (Universitat Oberta de Catalunya), Elisenda Figueras (Universitat Pompeu Fabra), Jordi Baltà (Associació de Professionals de la Gestió Cultural) i  Oriol Martí (FiraTàrrega) ha valorat l’alta qualitat dels treballs presentats i l’excepcional interès del premi ex aquo atorgat.

26 de jul. 2013

Entrevista a Marta Ardiaca

Entrevista a Marta Ardiaca, 
directora del Proyecto Cultural La Capsa, el Prat de Llobregat.



GESTIÓN CULTURAL DE PROXIMIDAD


El trabajo cotidiano para las personas 



Gestora Cultural, con estudios de Filología, postgraduada en Dirección de Empresas, plataformas e instituciones culturales del IDEC de la Universidad Pompeu Fabra.
En su trayectoria profesional destaca ser actualmente  técnica de cultura en el  Ayuntamiento del Prat de Llobregat, haber sido gestora cultural en el  Centre Cívic Besòs, haber hecho soporte a la producción y Gestión de Cultura en Vivo en la  Universidad Autónoma de Barcelona.
Nos sentamos a tomar un café y la entrevista se transforma en una conversación relajada, es una mujer activa, habla rápido y con energía.
Partimos conversando sobre sus inicios, hasta pasar por el momento actual y por su visión respecto a esta profesión.


¿Qué te motivó a trabajar en gestión cultural?

Vengo del sector asociativo, aquí en Catalunya he participado en los Esplai, desde pequeños entramos y lo que hacemos es los sábados por la tarde, te juntas con otros chavales, hay un modelo asociativo que se encarga de ocupar a los chicos en su tiempo libre, con la idea de generar espíritu crítico, mecanismos de socialización, entre otros. Estando el Esplai, cuando ya era más grande, pasé a ser monitora y entré en muchas otras asociaciones, diablas, de cultura popular y tal. Mi afición viene desde el voluntariado, en haber participado en diferentes proyectos sociales de base en los que te encuentras en la ciudad haciendo cosas, soy de Cerdanyola del Vallès, después estudié filología hispánica y comencé a desarrollarme en la gestión cultural e hice el postgrado en la Universidad Pompeu Fabra.

¿Cuál fue tu primer trabajo formal en esta área?

Entré en la Universidad Autónoma de Barcelona a hacer soporte a la sección de cultura, había cine, teatro, en fin grupos estables, por lo tanto, ingresé para dar soporte a la producción que había allí, estuve un año y me fui a trabajar a un centro cívico.

El trabajo en los centros Cívicos

El trabajo en los Centros cívicos es lo más que ha motivado porque es el espacio de acceso a cualquier proyecto cultural, es decir es lo más cercano a nivel de barrio para cualquier persona, lo que permite al menos, a priori poder hacer más cosas y acoger más proyectos ciudadanos, a partir de ahí entré en el centre Cívic Besòs, y estuve un año y después al centro Cívic Sant Jordi Rivera Baixa en el Prat de Llobregat.
En el 2006 entro en el Proyecto Cultural La Capsa ahí estuve dos años, hasta que comenzaron las obras del metro y desde el 2009 se debió cerrar el edificio, a mediados del 2009 cerramos el centro y desde entonces, pues, seguimos trabajando en el proyecto, pero sin edificio.

¿Cómo enfrentas desde La Capsa el acercamiento a la ciudadanía?

Se trabaja y se intenta, la vocación de nuestro trabajo es ser  conscientes de que somos trabajadores públicos e intentar  que ese proyecto sea un proyecto que realmente responda a las necesidades del marco donde está, de todas maneras nuestros proyectos podrían funcionar con mucha más trasparencia y coparticipación. Nosotros  buscamos que la gente se implique, que cada vez organice más las cosas, un poco también que usurpe poder a lo público y pueda auto organizarse y cada vez más delegar en la propia organización ciudadana, pero es cierto también que es muy difícil y hay momentos en que no sabes si es la administración la que quiere y tiene esa vocación de implicar a la gente y si la gente se siente interpelada, pero claro, la base debería ser esa, un trabajo participado en el que nosotros mediáramos para facilitar un acceso a la gestión de esos bienes públicos y poderlo hacer con la ciudadanía, intentamos hacerlo y buscar mecanismos.

¿De qué modo se acercan a  la ciudadanía?

Es complejo, pero lo que hemos conseguido es más diálogo, trabajo mucho más de proximidad y de buscar siempre donde estar, buscar qué piensa la gente, sí que nos falta el paso de que haya gente que decida sumarse y organizar cosas y ante lo cual la administración, pueda hacer pasos atrás y ceder terreno por que sí que a veces hay mucho intervencionismo en aquello que hacemos, hay una política cultural detrás, esa política debería delegarse también más en clave de grupos ciudadanos.

Es difícil también, porque muchas veces la ciudanía espera la intervención del Estado de manera dirigida…

Hay riesgo también por que surge el ¿Qué hay de lo mío?, determinados grupos con intereses se preocupan por lo suyo por aquello que les compete directamente, quiero actuar, quiero un concierto, hay una voluntad de un uso individual de los recursos públicos y en eso también debemos velar por que no sea así.

En el trabajo de La Capsa hay ¿cooperación privada en el sentido de patrocinio o financiamiento compartido?

Tal  y como está ahora el proyecto de la Capsa, hay un contrato con Trànsit Projectes que hace la gestión de los servicios, el equipo de la Capsa forma parte de Transit, se realiza un concurso público cada dos años, pero al no tener edificio, no hay en este caso un porcentaje de financiación que se le exija a la empresa, no le pedimos este porcentaje de financiación, que es en general a partir de las cuotas, de las entradas, del alquiler de espacios, pero en este caso en la Capsa no existe.
Todo lo que se genere de ingresos extraordinarios revierte sobre el proyecto, a nivel de financiación privada no se trabaja.

¿Promueven la financiación privada de las organizaciones que participan den la Capsa?

Ayudamos a gente de la ciudad que está intentando sacar adelante sus proyectos intentado darles visibilidad, tratamos de trabajar con empresas de la ciudad que están empezando, por ejemplo con los creadores locales jóvenes, en vez de buscar un fotógrafo profesional que ya está trabajando, trabajamos con el emergente, la gente que hace diseño, audiovisuales, diseño, etc. Conociendo el tejido de la ciudad, lo que intentamos es apoyar a la gente joven que empieza, con el fin de que sea un proceso de acompañamiento para ellos y para que puedan profesionalizarse.

¿Han tomado modelos de otros equipamientos parecidos y que trabajan el tema de la música?

La Capsa, ha ido evolucionando y en esa evolución se ha visto influenciada por modelos y hemos vistos modelos, pero más desde la distancia. Por ejemplo, las casas de música popular tienen un proyecto muy similar a la Capsa, ha sido un referente, pero desde la distancia ya que La Capsa trabajaba desde antes de que existieran estas casas, por otra parte, estas casas son cooperativas de iniciativa privada, intentan hacer un modelo que sea sostenible económicamente desde la economía social, con participación pública…Somos muy diferentes a la mayoría de proyectos musicales que hay en Catalunya.

Desde la gestión que realizas ¿En qué inviertes mayormente tu tiempo del día, a qué le pones más energía?

Como es un equipo pequeño, toda la parte del comunicación del proyecto la llevo yo, uno de mis compañeros es muy bueno en producción, por lo tanto, para que me voy a poner a hacer producción de actividades si tengo al lado a un crack que se puede dedicar. Por lo tanto, llevo lo que sería planificación evaluación y comunicación y dinamización. Lo que intento siempre es estar en todas las reuniones con jóvenes, con la gente interesada, eso no lo delego, a veces me acompaña alguno del equipo

El cara a cara…

Exacto, el cara a cara es lo que no se puede externalizar, mañana se puede ir el equipo y la empresa que está contratada, pero el capital social del proyecto, lo hemos de tener en el Ayuntamiento.  De acuerdo a los calendarios a veces hay más dedicación a los temas ciudadanos y en otros más a los temas de planificación, ahora que vamos a empezar las obras, mi carga de trabajo se moverá hacia otros espacios.

Respecto de la formación en gestión cultural, ¿Crees que es necesaria en este trabajo?

Depende de qué formación, creo que es necesario formarse y aprender, que es necesario tener una bases conceptuales fuertes, porque las metodologías las aprendes, pero hacen falta unos criterios que no siempre se enseñan y hay que tener, una vocación de saber en qué proyecto estás y desde donde miras tu relación con la cultura y eso no lo encuentras a veces en los máster de gestión cultural.
Como gestores debemos tener claro que no somos portadores de la sabiduría, hoy todo está conectado, lo que puedes ayudar a hacer, es poner en contacto a gente, en dar oportunidades para que pasen cosas, son detalles sutiles pero que se aprenden en el día a día, es el aprendizaje continuo que no está sólo en el aula.
Claro que es necesario conocer las metodologías de evaluación, de cómo comunicamos las cosas, etc. esto no podemos perderlo de vista pero hay todo un grueso que se aprende afuera, que se aprende en la calle, que se aprende con la gente.

¿Qué principales debilidades y fortalezas ves entre los gestores culturales?

Uy, jajaja, fortalezas, es que creo que la mayor parte de la gente se dedica a la cultura, le gusta, le apasiona su trabajo, la mayor parte de gente que acaba entrando a este sector es gente que se siente muy atraída por cualquier manifestación artística y cultural y las  debilidades, una es el aislamiento, lo fácil que es aislarse en relación con la gente, como con los compañeros de sector en donde es imprescindible el intercambio, el encontrase y describir sus experiencias, y con otros sectores y claro está con los ciudadanos. La otra gran debilidad, es la precariedad en la que la mayor parte de gestores viven, por precariedad económica, laboral, de horarios, es decir, los horarios de esta profesión son los que son, entonces acabas haciendo una vida de cierta manera que se aguanta por hilos, pero serían esas.

¿Qué le aconsejarías a quién quiere estudiar gestión cultural?

Pues básicamente que su formación puede empezar con un máster, pero necesita seguir formándose, seguir leyendo, seguir cuestionándose constantemente qué está haciendo y darle sentido a aquello que está cultivando, que en el proyecto en el que esté, que se lo cuestione y tenga sentido, que le apasione, si no, es muy difícil.

El uso de la tecnología
¿Cómo las aplican en el proyecto, crees que es posible establecer relaciones en el espacio virtual más que meramente informativas?

Yo no soy “tecnoutópica”, pero realmente al proyecto de la Capsa como a mí en lo personal, me ha permitido contactar con mucha gente que piensa como yo, es decir, muchas veces esas conexiones virtuales empiezan virtuales y acaban en las calles, es decir, nosotros nos encontramos cada dos o tres meses con gente de toda España, con una colonia catalana aragonesa que nos hemos conocido por twitter y cada dos tres meses nos juntamos en un punto. Uno cree que a veces dentro de la gestión cultural tiene un pensamiento un poco raro o periférico o radical y estableces relaciones con gente  que es parecida a ti, pero de golpe en las redes sociales conoces gente que piensa como tú y eso te lleva a formar grupos de trabajo y también de afectos.
Cuando abrimos el  Facebook para la Capsa en el 2008 eso nos conectó con mucha gente porque se sentían identificados y además interpelados, sienten que es un proyecto humano, que hay personas detrás, finalmente somos personas hablando con personas, más que instituciones aisladas. 

Entrevista realizada por:
Carolina Pereira.

22 de març 2012

Escola d'estiu Gestió de la Creativitat en la Societat de la Innovació


Montréal i Barcelona, del 29 de juny al 14 de juliol de 2012

En l'escenari actual la creativitat ha esdevingut la clau d'èxit en les noves estratègies d'innovació empresarial. Parlem d'un nou requisit altament demandat entre els nous perfils professionals. Especialment entre aquelles figures vinculades amb disciplines i projectes culturals, que requereixen que la creativitat sigui present i visible, no únicament en la proposta artística, sinó també en el procés de disseny i desenvolupament dels projectes que es duen a terme.

Per aquests motiu, els alumnes del Màster Oficial en Gestió Cultural són perfils summament susceptibles de ser participants a l'Escola d'Estiu "Gestió de la Creativitat en la Societat de la Innovació", que des de ja fa tres anys organitzen conjuntament l'HEC Montréal i la Universitat de Barcelona.

L'objectiu d'aquest programa intensiu -que es desenvolupa en part al Canadà i en part a Catalunya- és comprar les pràctiques i els enfocaments creatius d'àmbits diversos com la indústria, les arts o la ciència, estudiant el procés creatiu des d'una perspectiva multidisciplinari, internacional, intercultural i intergeneracional.

El termini de candidatures fa dies que està obert i ara que just està a punt d'acabar-se, aprofitem per publicar l'experiència de les estudiants Laura Resina i Anna Gual, participants en les edicions 2011 i 2010, respectivament, per si algú encara està dubtós.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

"El passat estiu 2010 vaig ser seleccionada per a participar a la Summer School organitzada entre la UB i la HÉC de Montréal. I no puc deixar de dir i repetir que aquesta ha estat, sens dubte, una de les experiències més enriquidores de la meva vida, tant a nivell acadèmic com, sobretot, personal.

Potser el títol del curs us semblarà ambigu, massa tècnic, o potser massa llarg. Potser us generarà alguna mena de pensament dubtós respecte a la matèria que s'hi impartirà o bé que queda massa lluny del vostre sector... No patiu, jo vaig tenir la mateixa sensació! Però només puc animar-vos a inscriure-us.

Realment és un curs molt intensiu, amb molts continguts, i que demana un gran esforç d'atenció i comprensió per part dels participants. Es divideix en una setmana a Montréal i una a Barcelona, amb un elevat nombre de participants. El més interessant en aquest sentit és que aquests participants provenen d'empreses, és a dir, són ja professionals dels seus sectors, hi ha també acadèmics universitaris i alhora, estudiants d'ambdues universitats amb un alt nivell acadèmic. Tots ells treballen i participen conjuntament en totes les activitats organitzades.

Moltes de les activitats són visites a equipaments i empreses, que d'alguna manera tenen un vincle especial amb la creativitat i el "bon saber fer". Canadà és un país increïble, en tots els sentits. La intensitat del curs impedeix poder visitar la ciutat amb tranquil·litat, però realment val la pena fer el viatge!

Si ets una persona interessada en veure i conèixer altres maneres de fer, en compartir experiències amb moltes i diverses persones, domines l'anglès, ets curiosa i inquieta, no deixis passar aquesta oportunitat!"

Laura Resina, Edició 2010
@laura_resina


"Una experiència apassionant, inoblidable i transformadora. Aquesta és la sensació que em queda després d'haver participat a l'escola d'estiu 2011 sobre gestió de la creativitat organitzada per la Universitat de Barcelona i l'Escola de negocis HEC Montréal.

Durant la primera quinzena de juliol (una setmana a Montréal i l'altra a Barcelona), vaig poder assistir a xerrades punteres donades per conferenciats de renom mundial, visitar empreses capdavanteres en la gestió de la innovació i generar, alhora, una xarxa de contactes professionals i personals incomparable.

Tots els entusiasmes es queden curts quan he d'explicar el què vaig viure.

D'entre totes les coses bones, m'agradaria destacar l'aprenentatge adquirit gràcies a la interdisciplinarietat i la talla dels assistents, càrrecs directius d'arreu del món d'àmbits molt diversos (des de les telecomunicacions passant per la informàtica, la biologia o la gestió cultural), que m'han servit de guia a l'hora d'aplicar la creativitat com un mitjà per assolir objectius laborals.

Poc més a dir. Aquesta escola d'estiu és única i val molt la pena."

Anna Gual, edició 2011
@annagual

7 de jul. 2011

Entrevista amb... Pep Montes



Pep Montes (agost de 1968). Maresmeny de naixement, periodista de formació i gestor cultural vocacional. Mentre estudiava Periodisme combinava la seva formació amb el treball com a becari d’El Punt. Però va abandonar l’ofici per endegar el que seria el primer servei d’informació juvenil de Pineda, l’únic existent al marge del de Mataró. Contractat per l’Ajuntament va construir un projecte que tenia com a estructures la participació, l’art i la joventut. Poc temps després, però, decideix fundar amb dos companys la Cooperativa de Gestió Cultural ‘XOU’ i deixar la feina estable per embarcar-se en una aventura creativa a nivell professional. Aquesta bogeria (substantiu que més d’algú devia usar en aquell moment per definir la seva decisió) va durar 13 anys, fins que l’any 2005 la Junta de l’Ateneu Barcelonès, liderada per Oriol Bohigas, el va convidar a participar en el procés de selecció per a cobrir la gerència de l’Ateneu, sent-ne finalment l’escollit. Durant 4 anys va revolucionar una entitat que segons qui hagués donat ja per perduda, resituant-la a l’alçada d’allò que havia estat sempre l’Ateneu Barcelonès. Fa dos anys, va ser nomenat Director del Consell Nacional de la Cultura i les Arts, un projecte nou en els models culturals mediterranis, que reconeix que l’il·lusiona, malgrat la seva complexitat. Durant el procés de redacció d’aquesta trobada, el nou Govern de la Generalitat de Catalunya, presidit per CiU, el destitueix, nomenant com a nou Director del CoNCA a Norbert Tomàs. CiU també està treballant en una modificació de la Llei aprovada l’any 2008 i que regulava la naturalesa i les funcions del CoNCA.


Seure amb el que, en aquell moment era el Director del CoNCA, i gaudir de les seves reflexions, va ser una experiència interessant i llaminera. Era fàcil enlluernar-se amb el fet que presidia un organisme tan innovador per a la nostra tradició llatina, quant a la gestió de cultura es refereix. Però en Pep Montes, a més de ser el Director del CoNCA, prové d’una llarga trajectòria acadèmica i professional, que convé recordar.
En Pep Montes és Llicenciat en Periodisme, però va exercir més durant la carrera, que un cop l’havia acabada. Estudiava en paral·lel Història i a més, era actiu al moviment juvenil al seu poble, Pineda de Mar.
De fet evoca imatges, que molts dels gestors culturals emergents, hem viscut, generant molta empatia amb la situació i la persona. Diu amb orgull tendre que la primera activitat cultural que va organitzar va ser a l’escola. Explica que el seu col·legi ‘Tenia un model educatiu i transformador. A l’escola ens proposaven que participéssim activament. Jo vaig muntar activitats, per Sant Jordi, amb 10 o 11 anys’. Però més enllà de l’anècdota infantil, la seva activitat cultural des de l’àmbit associatiu no es va aturar.
Durant la seva adolescència i joventut, es va dedicar a participar en un col·lectiu de joves al seu poble: ‘Volíem fer coses pels joves, però sempre eren activitats culturals. Concerts amb grups del poble, poc o mal tolerats per l’administració’.
Quan el Director del CoNCA t’explica que aquesta és la seva trajectòria, entens ràpidament que es tracta d’algú que coneix la intervenció cultural en moltes esferes diferents, des de perspectives també dispars. I precisament aquesta pluralitat d’experiències el converteix en una persona molt capaç de comprendre l’amalgama de criteris que intervenen a l’hora de gestionar un ens tan complex -i jove- com ho és el CoNCA.
La seva primera experiència professional en l’àmbit cultural és dóna quan amb només 24 anys funda la Cooperativa de Gestió Cultural ‘XOU, Projectes i Gestió’. Hi treballa durant 13 anys desenvolupant, com a agent extern per a l’administració pública, projectes culturals.
L’any 2005 però, es trasllada al carrer Canuda per iniciar la seva tasca com a Gerent de l’Ateneu Barcelonès. D’aquella etapa en recorda trobar-se amb una institució que li suposava una contradicció. Una entitat amb una potencialitat enorme, que havia estat referent en el passat i que gaudia de prestigi social, però que havia envellit malament.

Relata les resistències al canvi que es van produir entre el personal quan ell va iniciar les modificacions pertinents. Les estratègies comunicatives, el mètode de treball, la informatització de tot el patrimoni acadèmic amb el que compte l’Ateneu, etc.

Expressa amb sinceritat estar molt satisfet de l’etapa a l’Ateneu Barcelonès. Diu haver après molt durant el trajecte i confia que l’Ateneu també aprengués del seu pas per la gerència. Confessa que de tot l’entramat de projectes que es van anar configurant durant la seva etapa sent una debilitat particular per l’Escola d’Escriptura: ‘L’Escola és una meravella. Ara mateix és l’escola d’escriptura presencial més important d’Europa. Cada any 30, 40, 50 llibres que s’editen i es publiquen en el mercat normalitzat són d’autors que han estudiat a l’escola de l’Ateneu Barcelonès’.

No en va és periodista i practica l’escriptura regularment. Llegint el més que recomanable blog d’en Pep Montes hi trobem una biografia escrita per ell mateix on despullat declara: ‘Sóc Director del CONCA, càrrec frontissa, de privilegiada però complexa posició, buscant l’eficàcia de la primera versió mediterrània dels Arts Councils i al mateix temps el seu encaix en una arquitectura institucional que lloa i valora el nou organisme però que encara no sap exactament què n’espera’.

Aquesta reflexió ha quedat ja caducada. Després de la publicació de l’avantprojecte de Llei Òmnibus, el CoNCA perd la seva personalitat jurídica pròpia, passant a ser un òrgan col·legiat de la Conselleria de Cultura. A més, redueix la seva missió a la de simple assessor, mentre que ara era el responsable d’organitzar la política de recolzament i promoció de la creació artística i cultural.
La creació del CoNCA es va materialitzar l’any 2009, després d’una llarga reivindicació per part del sector cultural català. La intenció era dotar-lo de decisions vinculants, enmirallant-se en el model dels Arts Councils de Gran Bretanya. La configuració de les estructures, funcions i competències del CoNCA i la seva relació amb la resta de l’entramat institucional, va comportar un debat obert entre el govern, l’administració i el sector cultural.
El resultat final va ser dotar al CoNCA d’una estructura jurídica que permetia concedir les subvencions a la creació artística, però les impugnacions eren resoltes per la Conselleria de Cultura.
Amb només tres anys de vida, un canvi de govern i una crisi econòmica, avui ens trobem amb una maniobra de desmantellament del projecte CoNCA. No caurem en el parany de considerar que aquest model podia resoldre tots els conflictes amb el sector o donar cobertura a totes les necessitats. Però en tot cas, la seva curta trajectòria no li ha permès demostrar si és el mitjà adequat o no.
En tot cas, les perspectives de futur són inquietants. I el debat públic és saber com vehicularem el que apuntava en Pep Montes: Incorporar a l’administració la visió del creador. I ajudar que el creador entengui la visió de l'administració.

19 de juny 2011

Com respondre des de l’acció cultural a la crisi i al malestar expressat pels indignats?

En època de crisi[1] repensar els paradigmes que sustenten la raó de ser dels projectes culturals és especialment crucial. Col·lectivament no tenim dret a malgastar els escassos recursos materials i simbòlics existents; però des d’un punt de vista personal i professional cadascú ha de ser conscient i prendre decisions sobre els projectes on vol destinar les pròpies il·lusions, energies i capacitats. En circumstàncies normals, la nostra tasca com a professionals consisteix en intentar fer viable, en la seva triple dimensió social, cultural i econòmica, aquells projectes que ens han encarregat o que nosaltres mateixos hem endegat. Noble intensió que forma part de l’ADN dels gestors culturals més exigents i compromesos.

Tanmateix, i per més legítims que siguin tots i cada un d’aquest projectes, potser ha faltat una reflexió col·lectiva sobre l’ordre de prioritats de tot allò que durant els darrers trenta anys hem posat en marxa. Durant tot aquest període, els recursos globals amb els que s’ha comptat no han parat de créixer i el paisatge cultural resultant s’ha eixamplat considerablement des de tots els punts de vista: geogràfic, social, artístic, tecnològic o patrimonial. L’abundància de recursos sense precedents històrics i l’enorme –malgrat que a vegades atomitzada– pluralitat d’iniciatives no ha permès, tanmateix, qüestionar el veritable cost-benefici global i l’impacte de cada projecte al conjunt. La situació actual d’enormes dificultats, de retallades lineals sense quasi priorització dels pressupostos públics i d’aniquilació d’iniciatives encomiables obliga a repensar els paradigmes sobre els que realimentar l’acció cultural.

Durant totes aquestes setmanes des de que va començar el fenomen dels indignats he estat pensant quina havia de ser la resposta que ens exigien no només els que estaven acampats a les places sinó aquella gran quantitat de persones que comparteixen la ràbia social acumulada.[2] Els gestors culturals, així com els formadors i investigadors d’aquest camp, no podem observar des de la barrera, sinó que ens toca implicar-nos des de les diverses plataformes que la societat ens brinda. Cadascú des de la seva organització, petit o gran projecte, situació més o menys estable o precària professionalment, ha de qüestionar el sentit del que està fent i exigir la màxima rendibilitat al recursos col·lectius –públics o privats– de que disposa. Ens toca relegitimar-nos davant la societat, ja que de poc serveix protestar per les retallades si al mateix temps no ens exigim a nosaltres mateixos.

Amb  aquest objectiu al cap, des del Programa de Gestió Cultural de la Universitat de Barcelona us proposem reflexionar col·lectivament i en profunditat sobre els paradigmes que ens han de permetre realimentar l’acció cultural del futur, la nostra resposta a la crisi de prioritats que ens envolta. Pels propers 15 i 16 de setembre propers estem organitzant unes jornades titulades “Paradigmes de futur per realimentar l’acció cultural”. Aquestes se centraran en cinc grans qüestions clau pel futur de la gestió cultural liderades per un pensador a qui hem encarregat un document inicial de diagnòstic que serà contrastat des de la praxis quotidiana per diversos gestors culturals de base. Els temes proposats són:
  • el retorn al valor intrínsec de la cultura (reflexió inicial per Xavier Fina)
  • el paper de la memòria i les identitats híbrides en les societats globalitzades postmodernes (reflexió inicial per Xavier Roigé)
  • el repte de la revolució digital en la producció, l’intercanvi i el consum cultural (reflexió inicial per Dolors Reig)
  • el paper de l’experiència creativa i les expressions artístiques (reflexió inicial per Carles Guerra)
  • i, com a colofó de tots ells, el valor social de la cultura (reflexió inicial per Joan Subirats).

Cada una d’aquestes sessions, que s’hauran preparat prèviament de forma conjunta per part dels diversos ponents, s’obriran al debat dels assistents a les Jornades. Aquestes es clouran amb una sessió de síntesi a càrrec d’Àngel Mestres.

Tothom amb ganes de reflexionar i discutir està convocat. Durant les properes setmanes trobareu més informació a www.ub.edu/cultural

Us esperem!!

Lluís Bonet 
@lbonetUB


[1] Recomano la lectura del concepte de crisi segons Albert Einsten recollit al bloc mot a mot, així com les seves múltiples accepcions i etimologia.
[2] Recomano l’anàlisi d’en Manuel Castells a la Vanguardia sobre la dimensió social del fenomen dels indignats.

21 de març 2011

Retallades i gestió cultural

Per Albert de Gregorio*

Un amic em comentava les dificultats a les que s'estava enfrontant en la seva responsabilitat publica. La més important en aquests moments era la coneguda com retallada pressupostaria. Sembla que aquesta es caracteritza, a totes les administracions publiques, per l’aplicació d'un percentatge fix de disminució en la consignació pressupostària de cada departament.
La seva preocupació em va suscitar diverses reflexions que poden ajudar a contextualitzar aquestes retallades. Algunes d’aquests reflexions estan relacionades amb la gestió pressupostària i d'altres poden ser de més utilitat pels gestors culturals que han de fer front a les retallades.
El punt de partida és que qualsevol responsable d'un departament de l’administració publica sap que les retallades lineals mai tenen el mateix efecte en tots els departaments. Quan ens diuen que la retallada serà d'un tant per cent determinat, el primer problema és saber quina és la xifra respecte a la que es calcula la retallada. Serà respecte de la consignació inicial del pressupost de l'any anterior, serà respecte del pressupost real a final de l'any anterior, o respecte de l’execució pressupostaria?
Els responsables polítics que opten per fixar percentatges de retallada opten per la via fàcil i obliden que existeixen alternatives com, per exemple, fer front als comportaments dilapidadors a l’administració publica. Per desgràcia, encara actualment, podem sentir el famós exhaurim la partida perquè l'any vinent ens donaran menys. O el que és el mateix, en oïdes del sector privat (cap al mes de novembre): presenta un pressupost per fer un encàrrec perquè tenim diners disponibles. Em pregunto si existirà algun estudi que estimi quants euros es podrien estalviar si s’ataqués aquesta malaltia.
Però el punt més important que vull destacar es el de la tremenda injustícia de les retallades lineals. Intento il·lustrar amb alguns exemple aquesta injustícia.
En ocasions la retallada s'aplica sobre el conjunt del pressupost del departament. Suposem per exemple que un departament ha de retallar un 12% del seu pressupost. Aquest objectiu és impossible perquè alguns dels capítols de despesa no tenen la mateixa possibilitat de reducció. Així per exemple el capítol I de despesa  podrà reduir-se en una quantia molt baixa. I probablement, el capítol II també sigui molt poc flexible.


2010
Variació
%
Capítol I
100
-2
-2,0%
Capítol II
150
-5
-3,3%
Capítol IV
100
-15
-15,0%
Capítol VI
250
-50
-20,0%

600
-72
-12,0%

En conseqüència la disminució pressupostària serà més alta sobre els capítols de transferències corrents o el d'inversions. Aplicar una retallada lineal a tota una administració pública beneficiarà aquells departaments que tinguin major flexibilitat. En general perjudicarà les politiques gestionades per aquells departaments amb un percentatge més alt de recursos humans, que sovint són els dels serveis a les persones.
Situació que s’agreuja quan es decideix aplicar mesures més “sofisticades” com la no cobertura de les baixes laborals o les jubilacions. Quina relació pot existir entre eficiència i probabilitat de comptar amb més o menys baixes laborals?
Alguns dels defensors de les retallades lineals argumentaran que aquestes es poden aplicar només sobre alguns dels capítols del pressupost de despesa. Així es pot aplicar una retallada "tan sols" als capítols II i IV. Aquesta no deixa de ser una subtil forma d’injustícia. Prenem per exemple el cas de les transferències corrents. Preguntem-nos quin serà l'efecte d'una reducció del 5% dels ajuts a menjadors escolars en un context de crisi en comparació amb la reducció del 5% dels ajuts a la introducció de les noves tecnologies en les aules. En un context de crisi caldrà valorar el creixement de les necessitats socials i per tant la necessitat de dotar dels recursos necessaris per afrontar-les. Un exemple similar seria el dels ajuts als lloguers socials front als ajuts a la renovació d’instal·lacions d'aire condicionat.
Crec que amb aquests exemples he il·lustrat que la retallada lineal és la solució fàcil i ràpida, però és la que acaba perjudicant els àmbits de les politiques públiques que tenen menor capacitat de pressió. Existeixen alternatives? Intento sintetitzar algunes.
La teoria de la gestió pressupostaria ens ofereix diverses alternatives. Començant per la teoria del pressupost de base zero que consisteix en elaborar programes pressupostaris en els que cada gestor ha de justificar la totalitat del seu pressupost, en base a les necessitats i a les prioritats. Aquesta via es de difícil aplicació pràctica, però no deixa de servir de referència.
Una possibilitat intermèdia es la del  pressupost per programes, que consisteix en classificar tota la despesa en programes que han d’estar relacionats amb els objectius que es persegueixen, calculant el cost de les activitats necessàries per desenvolupar cada programa. Malauradament la reducció dels ingressos de les administracions públiques ha demostrat que les preteses aplicacions del pressupost per programes eren mes escenificacions que realitats. Una administració pública que realment estigui utilitzant el pressupost per programes no pot utilitzar la tàctica de la retallada lineal perquè no és coherent, i de fet algunes no només ho han fet sinó que a més ho han explicat en comunicat de premsa.
L’opció valenta dels responsables públics es la de l’anàlisi de l'efecte previst de cadascuna de les reduccions pressupostaries. Qualsevol responsable de qualsevol servei cultura públic es avui capaç de mostrar quin serà l'efecte de la reducció del pressupost sobre el servei que es presta. Disposem tant de l'instrumental teòric com de les dades per fer-ho.
Els gestors culturals, com altres responsables de serveis públics, poden aportar el seu coneixement per tal de facilitar la responsabilitat política de decidir quines son les àrees que es veuran afectades per la reducció de recursos. És el moment per revisar si els programes i els resultats són el més adequats
Fer-ho requereix, en primer lloc, valentia política perquè no és aquesta la via més ràpida ni la més senzilla. Els polítics podran ser valents si tenen clares quines són les seves prioritats. Les retallades lineals són també una forma d'amagar la manca de prioritats. Per poder portar a la practica les prioritats és necessari comptar amb informació adequada, la que poden proporcionar els responsables dels serveis que són els seus millors coneixedors, i també comptar amb la seva implicació.
En cas contrari, només haurem aconseguit difondre mesures sensacionalistes que hauran reduït a curt termini la despesa publica, perjudicant els àmbits mes febles de les polítiques públiques i sense generar canvis estructurals.

*Albert de Gregorio és economista i màster en gestió pública. És professor associat del Departament d'economia política i hisenda pública de la Universitat de Barcelona. Entre les diverses responsabilitats professionals ha estat President de BTV, Cap del servei d'educació de la Diputació de Barcelona, i director de l'àrea de drets civils de l'Ajuntament de Barcelona.

4 de març 2011

Un exemple de bona pràctica: les fitxes temàtiques de l'Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya



Per Antoine Leonetti

L’associació de Professionals de la Dansa de Catalunya (APDC, www.dansacat.org) és un excel·lent exemple d’associació molt activa que ofereix nombrosos recursos reals als seus socis, per a una disciplina particularment desatesa per part dels serveis públics. En el marc de la seva estratègia de suport a la gestió de les companyes, l’APDC ha elaborat tot un sistema de fitxes temàtiques, que es poden descarregar directament des de la seva pàgina web. Partint de la senzilla idea segon la qual els ballarins, quan es decideixen a passar al món de la gestió, no tenen habitualment els recursos necessaris com per saber gestionar una companya sencera, aquest serveis els fa 5 cèntims sobre temes claus com a la constitució d’una associació, la gestió d’un projecte, la realització d’un pressuposts, les subvencions públiques, la comunicació cultural, el desenvolupament professional, etc. Aquestes fitxes es poden descarregar directament des de www.dansacat.org/recursos/
Una excel·lent iniciativa, a analitzar abans de la celebració el proper 29 d’abril del Día Internacional de la Dansa.

8 de febr. 2011

Nou llibre "Perfil i reptes del gestor cultural"

per Lluís Bonet

Podem assegurar avui que la professió de gestor cultural està plenament consolidada? O, com en tantes altres activitats contemporànies, és impossible deixar d'estar immersos en un continu procés de mutació? Per a molts gestors que començaren el camí de la professionalització a finals de la dècada dels setanta, el grau d'acceptació social pot arribar a sorprendre gratament, sobretot en el propi camp cultural (ja que encara estem lluny del reconeixement social de metges o advocats). La major part dels directors generals dels grans equipaments culturals nacionals –del Liceu a l'Auditori o el Palau, passant per alguns museus emblemàtics –, així com molts alts càrrecs del Departament de cultura i mitjans de comunicació o petites i grans empreses del sector es presenten com a gestors culturals.

Podríem dir que una professió deixa de ser emergent i arriba a la maduresa quan el col·lectiu que la conforma reflexiona i acorda unes normes deontològiques, es signen convenis col·lectius, s'ofereixen places sota la denominació específica en els concursos de personal de l'administració pública, o es disposa de titulacions universitàries pròpies. Crec que bona part d'aquests objectius s'han assolit. Avui l'Associació de professionals de la gestió cultural de Catalunya (APGCC) compta amb més de 750 socis i lidera processos que van molt més enllà de l'endogàmia professional.

Quan l'any 1989 amb l'Eduard Delgado, l'Alfons Martinell, en Xavier Marcè, l'Esteve Leon i l'Eduard Miralles entre altres, posem en marxa el primer Màster en gestió cultural d'Espanya, érem plenament conscients no només de la necessitat de disposar d'un espai de formació estable, sinó també de la importància de la titulació universitària. De llavors ençà, no només s'han multiplicat les ofertes formatives sinó que la recerca aplicada ha fet el seu camí. No és estrany que d'aquell grup inicial surtin els primers estudis sobre la professió (Martinell, Marcè 1995) o que avui puguem presentar el treball d'en Tino Carreño sobre el perfil actual del gestor cultural a Catalunya.

El llibre que teniu a les mans és el resultat de la col·laboració entre l'Associació professional, el Departament de cultura i mitjans de comunicació i la pròpia Universitat de Barcelona. Conjuntament varem organitzar una Jornada centrada en el perfil del gestor cultural el mes d'abril de 2010, en que bona part dels autors que avui es publiquen compartiren les seves reflexions amb els professionals que ompliren la sala d'actes del CERC. A aquelles intervencions hem volgut afegir un text a càrrec de José Luís Melendo, assessor de cultura del govern d'Aragó i autor del Llibre blanc sobre la professió de la Federació espanyola d'associacions de gestors culturals. La seva aportació presenta una àmplia panoràmica sobre l'evolució del sector a Espanya i els principals reptes recorreguts als darrers anys. A continuació, presentem l'àmplia recerca realitzada l'any 2009 per en Tino Carreño, professor de la Universitat de Barcelona, sobre el perfil actual del gestor cultural a Catalunya. Un treball indispensable que demana de recerques de la mateixa envergadura a escala espanyol i europea.

Com a contrapunt a aquests dos textos central, presentem un conjunt de mirades transversals. L'article d'en Francesc, gestor valencià que ha col·laborat amb en Pau Rausell en la recerca sobre la professió al País Valencià i Múrcia, reflexiona sobre el present i el futur de la professió. Pel seu cantó, en Xavier Marcè, des de la seva transversal experiència com a gestor públic i privat, però també com observador crític de la realitat quotidiana des dels mitjans, posa el dit a la llaga sobre alguns dels reptes inassolits per la professió. La Pilar Casas centra la seva reflexió en la realitat dels municipis mitjans i petits des de la seva doble talaia d'haver escrit la primera tesi doctoral sobre el tema a Catalunya i la seva responsabilitat al front de l'àrea de cultura de la Diputació de Tarragona. La Carme Sais, directora del Centre cultural La Mercè de Girona i membre de la Junta de l'APGCC presenta la proposta de Codi de bones pràctiques de la gestió cultural de Catalunya elaborat durant aquest darrer any per l'associació. Finalment, tanca el volum un article propi de síntesi en que es repassa la gènesi i evolució de la professió a casa nostra, es reflexiona sobre la complexitat dels processos que encara un gestor cultural, i es plantegen alguns dels reptes que la situació actual i futura plantegen a la professió. Tanca el volum una bibliografia completa de les referències utilitzades pel conjunt d'autors del text.

Teniu, doncs, a les mans una molt interessant recopilació sobre el tema. Us desitjo un plaent lectura.

ÍNDEX

7       Presentació, per Lluís Bonet i Agustí

11    Gestió cultural. Una professió complexa, per José Luis Melendo

53   Camins creuats. El perfil actual del gestor cultural a Catalunya, per Tino Carreño

175  Mirades
        1| El perfil del gestor cultural: present i futur, per Francesc Cabañés

182 2| Gestor cultural: una professió a la corda fluixa, per Xavier Marcè

186 3| Els gestors culturals en un marc territorial, per Pilar Casas

190 4|Proposta de codi de bones pràctiques de la gestió cultural de Catalunya, per Carme Sais

195   Conclusions: la gestió cultural, una professió en mutació, per Lluís Bonet

203   Bibliografia

Ref. Bibliogràfica: BONET, L. [ed.] (2010), Perfil i reptes del gestor cultural, Barcelona: Gescènic. Quaderns de cultura, n. 2

Nou llibre "L'avaluació externa de projectes culturals"

per Lluís Bonet i Jaume Colomer
 
El programa de gestió cultural de la Universitat de Barcelona organitza cada any unes jornades al mes de setembre obertes a professionals de tot Espanya precedides per un taller de reflexió.  El tema de l'encontre de 2008 va ser l'Avaluació externa de projectes culturals: anàlisi dels mecanismes i criteris de distribució d’ajuts a iniciatives externes. La proposta coincidia amb la posada en marxa del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CONCA), i amb la proposta deontològica establerta per l'Entitat Autònoma de Difusió Cultural pel que respecta als integrants als comitès de selecció dels ajuts. La reflexió realitzada durant el taller previ i durant les jornades, així com el propi llibre resultant, volen anar més enllà de la simple descripció de l'experiència de distribució de fons a projectes externs realitzada per administracions públiques i fundacions privades. Un element que també està ajudant a transformar els processos de selecció és la praxis dels programes europeus, amb sistemes de tabulació numèrica dels criteris a utilitzar per part d'avaluadors externs, fet que propicia un cert canvi cultural en l’opaca tradició ibèrica d'escassa explicitació dels criteris utilitzats en la distribució d'ajuts.


En l'àmbit anglosaxó, l'establiment de criteris ètics i polítics que garanteixin la correcció i eficàcia dels procediments de suport governamental a la cultura té una llarga experiència, fruit d'una tradició que engloba altres camps de l'acció governamental. En contraposició, en els països europeus de tradició llatina, han mancat procediments d'autocontrol i reflexió sobre la praxi del procés de distribució de les subvencions. Aquest fet es dóna amb independència de l'existència de comissions decisives (pròpies dels jurats d'atorgament de premis, entre altres), o simplement assessores (les més habituals en els procediments d'atorgament de subvencions) en el procés de decisió.

La lògica contemporània de la bona governança exigeix auditar l'ús dels recursos esmerçats al servei d'una política, tant per valorar la consecució de les finalitats previstes –avaluar l'eficàcia de l'acció pública o privada endegada– com en termes d'eficiència en relació als processos utilitzats.  Tal com deia Agustin Girard fa quasi quaranta anys "La necessitat de prospectiva en matèria de desenvolupament cultural neix de la gran incertesa que pesa sobre l'establiment de polítiques culturals eficaces".  Però quan es tracta de valorar les propostes del sector cultural també els procediments són molt importants ja que poden afectar la consecució de les polítiques en termes d'equitat.  Cal tenir en compte que procediments molt burocratitzats d'informació poden no només desincentivar la presentació de projectes interessants, per l'elevat cost d'oportunitat informatiu, temporal i econòmic que representen, sinó afavorir aquells agents amb més experiència en la retòrica procedimental de l'avaluació.  És evident que cal disposar d'informació contrastada, el més objectiva i transparent possible, sobre les qualitats i impacte del projecte a valorar així com sobre la capacitat per portar-lo a terme, amb indicadors independents que permetin avaluar-ho.  Tanmateix, cal intentar assolir des de la màxima eficàcia, eficiència i equitat possible, que els projectes i els agents més innovadors no quedin en segon pla com a conseqüència del predomini procedimental que acompanya bona part dels processos avaluadors.

Les jornades van oferir un marc de reflexió per analitzar i compartir de forma sistemàtica el conjunt de l'experiència viscuda amb l'objectiu d'avançar vers un model més transparent i eficient de distribució dels recursos públics i privats esmerçats. El llibre recull les principals aportacions dels ponents i ofereix un ventall d’opinions i reflexions de gran valor al voltant de tres eixos: el sentit i la possibilitat d’avaluar els projectes culturals, els procediments vigent en l’àmbit europeu, i les experiències que il·lustren maneres d’avançar cap a una major transparència i racionalitat.

El primer bloc temàtic, amb el títol “Avaluar la creativitat”, conté tres textos. Xavier Bru de Sala obre el debat amb una faula sobre linxs i formigues partint de la constatació que el mercat cultural és escàs i que això ha portat a l’aplicació de polítiques culturals basades en el finançament públic de la cultura que ha generat una important dependència per part dels creadors i emprenedors dels recursos assignats per les administracions públiques, i adverteix que el principal risc d’aquesta dependència és la transformació dels linxs en formigues mediocres. Vicenç Altaió es pregunta si és avaluable la creativitat partint de la consideració de l’avaluació com a lectura moral o estètica condicionada a un cànon sobreentès; això li permet referir-la al principi de la relativitat i diferenciar els models que s’apliquen en les pràctiques anglosaxones i en els països mediterranis. Pep Dardanyà descriu el propòsit de Can Xalant com a laboratori d’experimentació en arts visuals a partir del canvi de rol de l’artista i les noves formes de producció i ens aporta reflexions sobre la manera de seleccionar les propostes per part d’equips híbrids i transversals que busquen bones idees que, a més, siguin viables.

El segon bloc temàtic, amb el títol Sistemes i models d’avaluació conté sis textos. Santi Martínez i Josep Font Senties ens justifiquen i descriuen el Pla d'equipaments culturals de Catalunya (PECCat) com intent de planificació racional de les infraestructures culturals de Catalunya per tal de  garantir la igualtat d’oportunitats d’accés a la cultura. Joan Pedregosa ens descriu amb detall els procediments de selecció de projectes per part dels programes de la Comissió Europea, indicant les fases (elegibilitat, avaluació, classificació i selecció), els dispositius de seguiment i d’avaluació de resultats i d’impacte. Albert de Gregorio centra la seva intervenció en el contrast entre l’avaluació quantitativa i la qualitativa, en els valors de cada modalitat i en la necessitat de trobar un equilibri que garanteixi la riquesa d’elements i la seva objectivitat. Montserrat Martínez ens parla de les memòries i altres mecanismes de control a posteriori dels projectes seleccionats en les convocatòries per tal de valorar el grau d’acompliment del projecte i l’impacte social i cultural en el territori. Jaume Colomer centra la reflexió en els tres estadis pels quals hem caminat (la subvenció discrecional, la puntuació aritmètica i l’equació que vol incorporar criteris de qualitat) i reflexiona sobre la manera d’avaluar el resultat d’un projecte cultural, tant en els propis agents de la cadena de valor com en la dinàmica cultural de l’entorn. Jordi Pardo argumenta que calen variables diferents per avaluar els complexos entorns de la cultura, ens ho il·lustra amb una nova faula sobre taurons, mofetes i lloros, considerant que cal avançar més en els aspectes qualitatius trobant maneres d’avaluar aspectes intangibles.

El tercer bloc temàtic aporta reflexions sobre tres experiències. Javier Brun analitza l’experiència del govern d’Aragó en l’avaluació de projectes escènics i com aquesta ha permès implementar una nova política de suport. Edgar Garcia reflexiona sobre els criteris que aplica l’Institut català de les indústries culturals (ICIC) en l’atorgament i avaluació d’aportacions reintegrables. I finalment, Jerónimo Cabrera analitza l’experiència del govern de Canàries en relació a l’avaluació d’objectius qualitatius. En l’annex hem inclòs el relat del taller preparatori celebrat el 19 de juny ja que, amb un format més lliure, aporta molts matisos i consideracions de notable interès.

La lectura d’aquests textos ens anima a avançar cap a models i procediments d’avaluació més transparents i racionals que parteixin d’una bona definició de requisits i de valors: la innovació, la rellevància, la viabilitat, el cooperació, o la sostenibilitat, entre altres. Ens anima a aplicar els procediments numèrics per objectivar mèrits, però també a no menystenir les formes d’avaluar intangibles i aspectes qualitatius que permeten discriminar el potencial singular de determinats projectes. L’avaluació externa, en un procés de selecció i assignació de recursos, aporta independència i per això és una pràctica de permet un canvi cultural en l’opaca tradició ibèrica de les ajudes públiques a projectes culturals.