Dimecres 18 de maig de 2011
Per Cristina Gutiérrez Valverde
“Moltes vegades es confon “l”estar a prop” amb “l’ésser proper”. Estar a prop té a veure amb la distància, mentre l’ésser proper és una actitud, té a veure amb la proximitat. Les organitzacions moltes vegades confonen l’apropar els recursos als ciutadans, amb l’ésser propers, amb el treball en proximitat. Hi ha subtileses conceptuals que requereixen d’una reflexió més profunda.”
L’Imma és llicenciada en geografia i història, especialitzada en història de l’art. Va iniciar la seva trajectòria professional en el món del lleure a l’Associació Club Infantil i Juvenil Bellvitge (tant a nivell voluntari com professional). Posteriorment, va treballar a una empresa privada de gestió, supervisant equipaments culturals i socials. A continuació, va treballar durant quatre anys, com a directora del Centre de Cultura Contemporània del Prat, La Capsa, on considera que s’inicia la seva trajectòria professional que continua, en aquest àmbit, des de llavors. A La Capsa, realitzava la gestió integral de l’equipament, a nivell de planificació, programació, gestió de pressupost, gestió de personal, ... Actualment treballa al departament de cultura de l’Ajuntament de Terrassa. També desenvolupa un projecte personal de promoció de la música tradicional i antiga, amb la formació “L’incantari”. Recentment “Ciutats creatives” ha classificat com a bones pràctiques un dels projectes que desenvolupa a Terrassa “Barris creatius”.
Terrassa, proximitat, nous públics...
Fa cinc anys, quan s’incorpora a l’Ajuntament de Terrassa, rep l’encàrrec de treballar per al desenvolupament cultural de la ciutat, un nou repte tant personal com per la ciutat i pel departament de cultura, realitzar programació cultural en tots els districtes. Fins llavors, la intervenció cultural es feia al districte centre, la resta de districtes de la ciutat patien un cert aïllament cultural, tant des del punt de vista de la programació com per motius purament geogràfics (la riera) o d’accessibilitat. El repte que assumeix (juntament amb un company) té dos eixos: territori i participació, i també una dificultat bàsica, no existeixen recursos materials o físics, des del punt de vista cultural als barris, el programa no té equipaments als diferents barris, i per tant això els obliga a utilitzar els que ja existeixen (gestionats per d’altres agents, alguns municipals, i amb mancances de recursos especialitzats per a l’acció cultural, tant en relació al personal, com d’equips...), i a cercar complicitats també en aquest àmbit.
Aquesta cerca de complicitats té dificultats, d’una banda, per part d’entitats que consideren que són elles les que han de dir a l’Ajuntament quina ha de ser l’orientació del que s’ha de fer al territori que elles coneixen. D’altra banda, moltes vegades, l’usuari no té la percepció de qui està darrera d’aquella programació, i per tant el teu programa i departament no té cap visibilitat. “Però és igual, ja ho sabem, estem creant públics, nosaltres estem treballant per crear hàbits de consum cultural que després reverteixin als equipaments del centre, que són els que tenen els recursos per realitzar les programacions en bones condicions. Nosaltres estem programant, per exemple, obres de teatre, perquè la gent acabi anant al Teatre Principal”.
Aquest encàrrec nou començava amb tres projectes: “Jazz a prop” (que feia 5 anys que funcionava), vinculat al Festival de Jazz, una programació d’estiu (que es feia per primer any) als mesos de juliol i agost, i un Festival de Màgia per Dones, que també era el primer any que es realitzava. A partir d’aquí, durant sis mesos ens vam dedicar a conèixer el territori, les entitats... i llavors a partir de gener de l’any següent, vam començar a treballar, amb el “Jazz a prop”, vam crear un cicle de teatre, que funciona genial, que consisteix les propostes de teatre amateur que hi ha a la ciutat i treure-les del seu territori i portar-les a altres llocs de la ciutat. Vam veure que a la ciutat hi havia moltes companyies de teatre vinculades al barri, fora del centre.
També vam continuar desenvolupant el projecte de “Terrasses d’estiu”, amb un nou cicle de música vinculada al patrimoni de la ciutat ”Sons del vent”, un cicle de músiques del món “Músiques plurals”, i “En acció”. En acció, és una convocatòria de projectes culturals, una proposta en que es convida a les entitats a presentar projectes, amb una voluntat molt pedagògica.
“De fet la voluntat pedagògica està en tot el que fem, sobretot perquè estem treballant per crear nous públics, “En acció” és el màxim exponent...”
“En acció” convida a les entitats a presentar projectes amb unes pautes molt estructurades que es basen en com s’han de planificar projectes culturals, com marcar objectius, pressupostos, calendari, pla de comunicació... Hi ha un tipus d’òrgan que exerceix de jurat, i que sota uns criteris de selecció que s’anuncien prèviament, puntua els projectes, a partir d’aquí, s’escullen un seguit de projectes que són becats econòmicament perquè es portin a terme de forma autònoma per part de les entitats. Respon a la voluntat de promoure l’autogestió, en contra de la dependència.
No hem d’oblidar mai, i jo crec que no ho faig, que les associacions estan formades per persones que es passen el dia treballant i que quan tenen temps lliure intenten fer alguna cosa, de forma altruista, per la gent del seu barri, i passant-ho bé. Moltes vegades els gestors culturals tendim a ocupar el temps de les entitats culturals amb cursos, formacions, subvencions... Els departaments municipals tendim a bombardejar amb reunions amb les entitats, i no pot ser... i d’altra banda, els organismes que subvencionen no ho posen fàcil, es demanen un seguit de tràmits administratius que sovint resulten complicats per les entitats.
Del paradigma de la democratització cultural a la proximitat
El programa de desenvolupament cultural a Terrassa ha evolucionat, del fet de programar a tots els barris, seguint el paradigma de la democratització cultural, a programar allà on hi ha una demanda explícita de la ciutadania (a través d’entitats i col·lectius organitzats). Un treball basat en la proximitat, atenent a elements com la participació i el treball en xarxa, que té, també, a veure amb la captació de nous públics.
“En un primer moment, durant dos anys, vam experimentar molt amb les programacions, arribàvem als barris amb la caballería cultural, però això no funciona, quan fas programacions una mica sense comptar amb la participació i implicació de les entitats, el públic no participa, perquè no has comptat amb ell en un primer moment.”
El treball amb els públics
En una de les formacions en que vaig participar sobre nous públics, comentaven que el que s'havia d’aconseguir és que una persona que demana un hamburguesa amb ketchup, acabi demanant-te un steak-tartar. “En un inici, a nosaltres ens demanaven les hamburgueses amb ketchup, ara ja ens comencen a demanar, no un steak-tartar, però sí un estofat...” No es tracta de crear nous públics només, sinó que el gestor cultural també té un paper de dinamització i conducció, de formació dels públics perquè siguin capaços de fer aquesta evolució. “Però el punt sublime està en quan els públics pensen que són ells mateixos els que han descobert que el tomàquet natural és millor que el ketchup”.
Com a professionals, tendim a pensar que “lo sublime” és que un grup de gent vinculat a una entitat de barri, vagi a veure una obra de teatre al Teatre Principal, doncs potser no, perquè primer s’ha d’activar i crear demanda cultural, i per fer-ho és important, partir de la diagnosi.
“La millor programació cultural no és la programació en sí, sinó el procés que porta a la programació, i el que, aquest fet li aporta a la persona”.
A l’hora de gestionar en cultura, el menys important és la producció final. El més important és el procés que t’ha portat a ella. I com a gestora cultural, crec que no hem de partir de les nostres expectatives (i és difícil, perquè tots tenim les nostres molt arrelades), sinó partir de les expectatives dels ciutadans per a reconduir-les cap a models de cohesió social, que de fet, és la base de la teva programació cultural. No fas programació cultural perquè sigui una cosa efímera, veure un acte i ja està, sinó perquè en aquest procés que hem comentat que era el fet important, es generen uns valors relacionals i convivencials, que més enllà del fet que s’acabi realitzant una obra, un concert o el que sigui. Aquests valors no tangibles, en definitiva, milloren les relacions socials, la convivència, i per tant creen una societat millor. Per això s’ha de partir de les seves expectatives i no de les teves, i això és realment difícil, perquè un, com a expert, considera que coneix el que interessa als públics, i és en aquest punt on hem de fer l’esforç de partir de la base de la diagnosi, del treball en xarxa i col·laboratiu amb les entitats, els ciutadans individuals i la resta de departaments.
“La teoria de la gestió cultural és una, la pràctica és una altra”
Moltes vegades quan participes en cursos i xerrades per a tècnics municipals o d’altre tipus, te n’adones de la gran distància que hi ha, entre la visió conceptual i teòrica de diferents elements de la gestió cultural amb la implementació dels programes i serveis culturals. Sobre el paper, les coses semblen fàcils de realitzar, però considero que cal baixar, caminar, confondre’t amb el paisatge dels barris. “Jo proposo, que la Diputació, posi en marxa un programa que faciliti que, un cop a l’any, durant unes setmanes, teòrics de diferents àmbits, treballin colze a colze amb els tècnics, als municipis, crec que seria molt profitós per ambdós, als municipis rebríem una visió externa i més elaborada que sovint la quotidianitat, el dia a dia no et deixar tenir, i per a ells, per als teòrics, podria ser una mena de laboratori, on poder contrastar les seves propostes”.
“Els projectes no són del tècnic o del departament, són de la ciutat”
Hi ha projectes en que un servei o departament elabora el 100%, en d’altres el 50%, o menys. Cal anar un pas més enllà en aquesta visió segmentada de les polítiques que es desenvolupen. I jo ho visc d’una forma molt positiva. Un exemple, fa tres anys, vam plantejar un Festival de Circ, amb una entitat molt potent de la ciutat, l’any passat el festival va donar un pas endavant molt important i per fer-ho vam necessitar la col·laboració d’un altre departament, que va assumir el 75% del pressupost. Era un festival que es va plantejar de forma col·laborativa. Enguany, amb les retallades de pressupost, nosaltres no podíem assumir-ho i calia que l’altre departament assumís el seu cost íntegrament. En un primer moment, van haver-hi dificultats, però finalment es va entendre que el Festival de Circ no era un projecte d’un departament, sinó que ho era de la ciutat, que hi aportava valor a la ciutat i que s’havia de fer, qui el financés no importava i finalment així es farà. Però cal un canvi de mentalitat, i realment de treball transversal.
Reptes de la gestió cultural
Considero, que actualment els reptes de la gestió cultural són:
· L’educació, consolidar els coneixements i els valors des de l’àmbit de l’educació reglada, no només des del punt de vista científic, sinó també des del punt de vista de la socialització, de la sensibilitat, realment hi ha una mancança de base, que dificulta enormement el nostre treball.
· El mecenatge i la cerca d’espònsors, les mancances de la llei actual i la falta de tradició, dificulten la cerca d’altres fonts de finançament, que en època de crisi econòmica, encara es fa més evident.
I els temes que hem anat parlant: la transversalitat, la necessitat de realitzar diagnosis abans d’actuar, però partint de la realitat dels protagonistes, i el suport dels experts i dels teòrics per al desenvolupament de les polítiques culturals i la millora de l’acció.
“El repte del gestor cultural, crec que és entendre quan ha de deixar d’estar a les trinxeres, veure quan l’esgotament pot afectar la qualitat de la seva feina i buscar altres tipus d’intervencions, però assegurant-se de no perdre el contacte amb la realitat”
